Opinió 12/11/2016

De Leonard Cohen a Porreres

i
Antoni Riera Vives
3 min

S’ha mort Leonard Cohen. Vell. Cansat. Elegantíssim poeta de la veu fosca. No fa gaire més d’una setmana que encara en vàrem veure, a Manacor, un muntatge humil, però sincer com solen ser els muntatges humils, que en recordava les cançons, els poemes, les reflexions. Cohen embolcallava els seus versos amb una mena de cant rapsòdic, sovint acompanyat de cors femenins que pintaven de colors la grisor d’aquella veu a estones cansada, gairebé sempre seductora.

Cohen era l’home. “Sóc el teu home”, ens deia. L’home disposat a patir si això havia de ser mera conseqüència, tan inevitable com imprevisible, d’una predisposició natural a viure. El turment vital, el perquè de l’existència, la solitud, la dona que estimes, les dones que estimes. L’anar. I el venir. I part damunt tot això l’assumpció d’uns valors que, per la seva rellevància, transcendiren la seva persona.

De Cohen s’ha dit i repetit que descobrí la literatura i l’escriptura i arribà a la cançó gràcies a la lectura de l’obra de Federico García Lorca. Per mostra el botó del Take this walz, per a molts elevat ja a la categoria d’himne, versió lliure del Pequeño vals vienés de Poeta en Nueva York.

El geni del poeta granadí s’estroncà en plena maduresa creativa. Per parlar amb propietat, no podríem dir que s’estroncà, sinó que l’hi estroncaren, a cop de plom dins els pits, els feixistes de la seva Granada, els feixistes d’aquell poble que l’havia fet cantar, que l’havia enamorat, que l’havia fet viure, brandant la ploma com a arma de bellesa. Juan Luis Trescastro, bravejava davant els seus, d’haver-li pegat “dos tiros en el culo por maricón”. L’odi per la diferència, la moral podrida, la violència sense careta, el menyspreu per la cultura, són trets comuns a tots els feixismes i, al cap i a la fi, a tots els populismes xenòfobs que tan en raure estan avui en dia. A Lorca, l’enterraren en una fossa comuna, juntament amb els seus companys de martiri. Va ser notícia, no fa gaires anys encara, la ubicació incerta de l’indret on malreposen les restes de l’universal poeta granadí i la possibilitat d’excavar una zona a la recerca d’aquells ossos malmenats. Una part de la família del poeta no ho va veure amb bons ulls, en contra de l’opinió dels descendents dels seus companys de fossa. Els familiars de García Lorca arguïen que les circumstàncies de l’assassinat del poeta eren ja prou conegudes per tothom i que no calia ara remoure res pus. Un sentiment molt respectable però que contradiu, i molt, la necessitat de donar agombol a la història, de fer-ho amb la dignificació dels qui moriren defensant l’estat de dret i amb el consol als qui s’hagueren d’engolir les pròpies llàgrimes durant quaranta anys, amb el dolor instaurat dins la por aparentment silenciosa del franquisme.

Tot això ens mena, irremeiablement, a Porreres. Com sap l’amable lector, la fossa comuna del cementeri d’aquest poblet del centre del Pla de Mallorca és aquests dies excavada pels treballadors i voluntaris d’Aranzadi, comandats exemplarment per Paco Etxebarria. Hem dit exemplarment, i ho haurem de repetir. És modèlica, i hauria de ser paradigmàtica, la sensibilitat del poble de Porreres, tant des de l’àmbit institucional, amb un ajuntament abocat a recuperar i dignificar la figura dels seus morts a la guerra civil, com també des de la societat civil i el poble en general. La batlessa Xisca Mora i els qui l’han precedit en el càrrec han demostrat sempre valentia i honestedat per resoldre aquest episodi negre de la nostra història. Aquests dies mateixos, a més, s’ha sabut que els propietaris dels nínxols que es construïren damunt una part de la fossa comuna que ara és excavada veurien amb bons ulls la possibilitat de remoure les restes dels seus familiars perquè puguin continuar les tasques d’exhumació dels cadàvers que romanen enterrats a la fossa des de l’any 1936, sense que ningú, fins ara, se n’hagi volgut fer càrrec. Per això, més que mai, cal agrair la tasca incansable de l’associació Memòria de Mallorca i el suport que han trobat en el Govern i la Conselleria de Transparència de Ruth Mateu.

Ho va dir Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria de Mallorca: “Els morts sempre acaben rebent la justícia que mereixen, sempre acaben sent restaurats, perquè tenen molt de temps per esperar”. Vuitanta anys han calgut. Porreres és, ha de ser, el principi de la reconciliació definitiva de tots aquests familiars amb el dolor sord d’aquestes vuit dècades. No he parlat de reconciliació de bàndols, perquè amb el feixisme no ens hi volem reconciliar.

stats