OPINIÓ
Portada 01/05/2015

Ni caminar ni pensar

3 min

"El de dedins crida el de defora", solen dir per ca nostra per referir-se als efectes de la beguda en els afectats de beure suc. Una cosa semblant, a una altra escala, sol passar amb el poder. Els qui hi arriben, en beuen, i en beuen, i en beuen. I s'engaten, perquè el de dedins ha cridat el de defora. De gats n'hi ha de molts de tipus: l'afectuós, que cerca pells; el somnolent, que fantasieja llençols; l'indisposat que se sent malapler i té agrura i arcades provocades per la toxicitat poderosa que ha engolit; i, en darrera instància, hi ha l'agressiu, el que és incapaç de contenir les pulsions més animals, l'imperi brut de la imposició de la pròpia voluntat, el que no sap frenar la desraó tòxica que l'acaba convertint en un tirà de si mateix, en esclau d'una voluntat que ja ni és seva.

Aquest últim és el model de gatera de poder que ens ha tocat patir a les Illes Balears els darrers quatre anys. José Ramón Bauzá va accedir al poder del seu partit vestit amb pell de be regionalista, per destapar-se finalment com un llop gat de sang mallorquina. Conscient de la impotència davant la crisi i la taxa d'atur, va voler teixir una cortina de fum identitària que s'ha acabat convertint en una foguera de vanitat estúpida i agressiva que, amb el remat de l'orgull propi, ha estat incapaç de revertir.

No és que no estimi "lo nostro" ni la "llengua dels nostres padrins". No. És que ho odia, que és molt diferent. El president de tots els mallorquins (i illencs) ha acabat sent només el president dels forasters. I que ningú em malinterpreti: els forasters entesos com els agressors de la llengua, de la cultura i dels valors d'aquí. I ho ha fet d'una manera voraç, ferotge, insaciable: un tirà al més pur estil dictatorial. Només així s'explica que per primera vegada a la història la política autonòmica hagi provocat que tres persones s'hagin declarat en vaga de fam per protestar contra les mesures genocides aplicades pel govern contra el propi poble. Inaudit.

En la mateixa línia s'ha d'entendre la vaga indefinida que revolucionà les Illes durant tres setmanes i que cohesionà, consciencià i mobilitzà milers de persones aquell mes de setembre màgic i desesperat alhora de l'any 2013. Bauzá, però, lluny de mostrar empatia, solidaritat o si més no compassió, Bauzá torna a actuar com un tirà i insisteix a ficar la banya fins al fons i a aplicar el genocidi sobre el poble que governa.

Aquesta actitud mai vista fins ara (el canyellisme, i fins i tot el corrupte matisme, s'havien disfressat sempre d'un fals regionalisme que mirava d'amansir el poble mentre li anava colant polítiques de privilegis per als més privilegiats) ha desembocat, però, en el naixement d'una nova Mallorca que s'espolsa els "tanmateixos" i els "m'ésiguals" de damunt per demostrar-se activa, inconformista i, sobretot, organitzada. És en aquest marc que s'ha de comprendre la marxa per l'educació que va omplir de color verd la carretera d'Inca a Palma. Més de tres mil cinc-centes persones inscrites per fer el camí des d'Inca, o Binissalem, o Santa Maria. Més de cent milions de passes solidàries per una educació pública, de qualitat i en català, "un model que no és el nostre", va gosar dir Bauzá en seu parlamentària. Els marxaires arribaren davant el pont del tren (ara el lleu, ara el pos) en una demostració de força i dignitat poc usual. En ambient de festa i coratge, els caminants s'aturaren devora el tren i la furgoneta conduïda per Manel Domènech, que havia servit de cotxe guia i banda sonora durant tota la jornada, va esdevenir cadafal improvisat, tribuna popular perquè Guillem Barceló s'hi enfilàs i s'adreçàs als milers de persones, mestres, professors, pares, mares i alumnes que l'escoltaren sabent que vivien un moment històric. El portaveu de l'Assemblea de Docents tornava físicament petit davant la gentada, però simbòlicament gegant davant el desafiament més important d'aquests anys de desgovern. "N'hi havia que no volien que caminàssim", digué, gairebé parafrasejant Ovidi Montllor, "i són els mateixos que no volen que pensem". Potser la primavera més verda de la història de Mallorca desembocarà en l'estiu més vermell. Si és així, la lliçó de l'Assemblea de Docents haurà estat magistral i hauran de prendre llum de na pintora els nous llogaters del Consolat de Mar si no volen haver de prendre la mateixa medecina que haurà hagut d'engolir Bauzá. Que així sígui.

stats