Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Vexades i humiliades fins avui

Ben davant les cases de la Coma, just travessant la carrera, hi ha un sòtil que un temps feia de paller i on s’accedeix per una peculiar escala simètrica exterior. No fa gaires anys vaig tenir la sort de poder-hi entrar. Com ja deu saber el lector amable, les cases de la Coma esdevingueren l’estiu del 1936 quarter general per a les milícies republicanes comandades pel capità Bayo. Aquesta antiga possessió havia albergat, anys abans, una fàbrica de llet condensada que havia pres de model per a la seva etiqueta dibuixada una plantosa pagesa del terme. Però això seria ara una altra qüestió. Els republicans s’instal·laren a les cases de la possessió i fins i tot hi ubicaren un hospital de sang. Però l’acció militar no es limitava a la Coma, sinó que pretenia la recuperació de l’illa sencera per a la causa republicana. Les tropes s’escamparen cap a Son Carrió i també cap a Portocristo (també havien desembarcat a l’indret de cala Anguila).

La descoordinació, la manca de disciplina militar i l’exigu suport del Govern republicà a l’acció de Bayo varen acabar amb la retirada de les tropes republicanes i el reembarcament primer cap a Menorca i finalment a Barcelona. Experts en estratègia militar expliquen que la retirada va ser exemplar, rapidíssima i molt discreta, amb l’objectiu de no sumar noves baixes als centenars de joves que moriren a la Coma o a l’emboscada preparada pels nacionals al Riuet de Portocristo. Una retirada exemplar, sí, però amb els “inevitables” danys col·laterals. Alguns centenars de soldats no s’assabentaren de l’ordre de retirada i quedaren exposats a un destí definitiu, inequívoc i cruel. Els voluntaris no reembarcats foren ràpidament capturats, exposats a escarni públic a la plaça de la Bassa i finalment executats.

La mateixa sort (o segurament pitjor) varen córrer cinc infermeres de la Creu Roja que s’havien allistat com a voluntàries a l’expedició de Bayo. Les germanes Dària i Mercè Buixadé, Maria Garcia, Teresa i una cinquena infermera varen ser capturades pels nacionals al sòtil de les cases de la Coma, aquell mes de setembre del 1936, entre aquella olor de palla eixuta i pólvora eixorca. Varen ser duites a Manacor, on foren recloses a l’Escola Graduada, un col·legi construït en temps de la república i que durant la guerra va servir de presó als colpistes. D’allà és l’única fotografia que ens n’ha arribat. Les seves cares desdibuixades damunt el paper pel pas dels anys no expressen el temor per l’horror que patirien poques hores després. Tenim molt de detall de la (mala) ventura mallorquina d’aquestes cinc dones gràcies al diari que escrigué una d’elles i que ha estat referenciat, reproduït i redibuixat en diferents ocasions per estudiosos i interessats en la qüestió.

Tomeu Ferrer, a 'Vint dies de guerra', explica: “Al cafè del Rosari les violaren molts i repetidament. En desvirgaren alguna, i ja ben assaciats les torturaren amb inhumana crueltat. La iniciativa la portaven els Dragones de la Muerte. Italians i mallorquins encollats. Era un matí assolellat de setembre, probablement diumenge dia sis. Les tenien fermades davant el portal del local, exposades a una gernació fanàtica i embogida. Les portaren caminant pel passeig de na Camel·la, que conduïa en línia recta al cementiri. Quan eren ja situades davant l’escamot d’afusellament reberen l’ordre de cridar: “Arriba España!”. I ho feren. Però alçant el puny esquerre cridaren: “Arriba España la roja!”. Els seus cossos caigueren a terra mentre la seva sang generosa es barrejava amb la terra amarada de sang republicana. Les milicianes infermeres catalanes quedaren lligades per sempre al sòl de Mallorca, l’illa de la calma”.

Avui dematí a les onze i mitja rebran a Son Coletes un homenatge de la societat civil manacorina. Fa un any, el Col·lectiu de Dones de Llevant demanà permís a l’Ajuntament per instal·lar una petita placa de ceràmica al costat de la fossa comuna. El permís no va ser concedit. Igual que no ha estat mai concedit per instal·lar el mural d’Andreu Frau i Jaume Ramis en memòria de les víctimes republicanes. L’Ajuntament de Manacor ha fet moltes passes els darrers anys per la recuperació de la memòria històrica. S’han retirat els monuments que enaltien el feixisme i darrerament s’han canviat els darrers noms de carrers que encara quedaven enaltint els morts del bàndol feixista. Encara, però, no ha gosat homenatjar de manera definitiva tots aquells que moriren defensant la democràcia i l’estat de dret. La injustificable equidistància, aquí, significarà sempre l’alineament al costat dels guanyadors, que, no ho oblidem, imposaren una dictadura feixista de la qual, encara avui, en pagam les conseqüències.