OPINIÓ
Opinió 31/03/2017

I si extirpam l’autoodi il·lustrat?

i
Antoni Riera Vives
4 min

Abans d’encetar l’article, vagin per endavant les meves disculpes a l’amable lector: em sap greu molestar el moderníssim lector palmesà. Sé que escric des de l’ancestral vila manacorina. Perdó. Sé que els meus pares foren pagesos en els seus anys més grenyals. Perdó. Sé que mon pare va ser un menestral de classe mitjana. Perdó. Sé que vaig ser universitari i ara faig de professor. Perdó. Sé que admir i practic la glosa adesiara. Perdó. Perdó. Mil vegades perdó per ser tan antic. Mil vegades perdó per creure en el meu país. Mil vegades perdó, i sé que no basten. Entrau a quiròfan el sobiranisme oficial i intel·lectual, esteneu-lo damunt la pedra i extirpau-me’n, per identitari, per etnolingüístic, per manacorista, per glosador, per partforanista, per ser de classe mitjana. Perdó. No faré pus nosa...

Anem per feina. Aquest seria un inici entre irònic i sarcàstic envers l’enfilall d’articles i comentaris a les xarxes amb què l’amic Antoni Trobat ens delecta aquestes darreres setmanes. Però tirarem per un altre camí. Una altra vegada m’haurà de perdonar, l’amic retrobat, però jo en els seus articles no hi veig novetat. Hi veig, poc o molt, el mateix de sempre. Hi veig la por històrica (antiga, també) del PSM (ja sé que no parla en nom del PSM, en Toni, però sí que teoritza i reformula pensant en aquest espai) per bastir un discurs de país sòlid, no líquid, i defensar-lo amb accions decidides des de l’oposició (quan hi és) i des del govern (quan hi és també, com ara). La desorientació nacional que apunta Antoni Trobat en els seus articles a mi no em sembla gens nova, per tant.

L’interès i la reflexió que em generen els articles d’Antoni Trobat són altament estimulants. M’agrada el concepte de “mallorquinitat líquida”, però jo no hi veig més que una transversalitat de sentiment de pertinença que tampoc no és nova. Que 'pijes' de trenta anys es facin selfis en biquini emulant anuncis d’estrella damm a cala Deià i diguin que sa roqueta melicotonera és guapa i que s’enyoraven molt de Barcelona (o Madrid) estant a mi no em suposa cap novetat de classe ni de militància. És la mateixa gent tan mallorquina que després exerceix de forma espanyolíssima el seu dret a vot. Ergo ens ha d’interessar, sí, i en això coincidesc amb Antoni Trobat, fer visible aquesta mallorquinitat des de cada una de les propostes polítiques no agressives amb nosaltres mateixos que hi pugui haver. Com deia Salvat-Papasseit per boca d’Ovidi, “junteu-vos”, perquè aquest sobiranisme engrunat “faci camí”. Però no la veig, la “mallorquinitat líquida”, formant part de segons quins projectes nacionals ni molt menys d’esquerres.

On per mi llenega (ups, perdonau, diré “patina”, que “llenega” és massa etnolingüístic i partforanista) Antoni Trobat és en el segon dels articles, el que titula 'Extirpam el rotllo identitari? (xerrant de classe i de Palma)'. Puc estar molt d’acord amb algunes de les seves teoritzacions (l’article és interessant) però una vegada més cerca provocar (no sé si de forma gratuïta) a través del títol. “Junteu-vos”, insistesc. “Junteu-vos”. No hi havia una altra parauleta que no fos ‘extirpar’? En Toni mira d’aclarir l’endiumenjat i diu que parla de classe i de Palma, però (oh!) resulta que a l’article hi surten els termes “nacional”, “sobiranisme” i “Mallorca”, així, com qui no vol la cosa. Perquè resulta que hi ha gent i pensaments massa “purs” que fan nosa.

I no: ni el títol, ni el to, ni, després d’haver vist els seus “aclariments” al Facebook, la tesi. Cap de les tres coses, li compr. Sé per on va. Parla de Carod, de “Països Catalans en plural” i dels Somnis compartits de Jordà, Colom i Mayol. La diferència és clara: Carod té l’habilitat de postular i impulsar l’entrada dels catalans d’origen espanyol al sobiranisme. Els altres assajos contenen les paraules ‘plural’ i ‘compartits’. “Junteu-vos”. Trobat parteix malament: “Extirpam”. Malament anam si hem de tallar els peus i rompre els genolls als qui han aguantat metxa durant tants d’anys, des de la dignitat, des de l’arrel, i des de la il·lusió. El “partforanisme” que tanta por fa a Antoni Trobat és el que ha aconseguit fer reviscolar i dignificar totes les expressions culturals, populars, cíviques, socials i àdhuc polítiques des de la normalitat més absoluta, defugint qualsevol resistencialisme i des d’una modernitat arrelada a la terra, en positiu, sumant des de l’entusiasme i l’orgull de ser qui som. Sense fer del discurs etnolingüístic o identitari la centralitat de res, però normalitzant una manera de fer i una manera de ser. Un fet que, agradi o no, ha estat captat pels palmesans, que han mirat d’emular-lo, amb iniciatives plausibles com l’orgull llonguet, que ha de ser només la punta d’un iceberg que molt poc té a veure amb mallorquinitats líquides o extirpacions de tumors identitaris.

El sobiranisme ha de ser transversal, o no serà. Hem de ser tots els mallorquins els qui creguem en nosaltres mateixos. L’extirpació del “rotllo identitari” a mi no em sembla més que una nova demostració d’autoodi, il·lustrat, però autoodi. Jo continuaré sent d’esquerres. Molt d’esquerres. Però no em mouré ni un dit de continuar sent qui som. Un país inexistent d’esquerres no és un país.

stats