Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

La massa crítica i els xecs en blanc

Fa una mica més d’un mes que la primavera verda mallorquina va fruitar esponerosa. I fa només escassos dies, setmanes en tot cas, que ajuntaments, consells insulars i Govern autonòmic han començat a funcionar. Les primeres declaracions d’intencions, que no decisions fermes, com ara la importació de fems a Mallorca des de les altres illes, la tebior respecte de l’aplicació de la LOMQE, la connivència del PSOE perquè Bauzá pugui ser senador a Madrid, el manteniment dels sous públics i la guerra dels nomenaments de familiars o amics o l’increment d’assessories i càrrecs de confiança, tot això, dèiem, ja ha provocat múltiples reaccions als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. A banda de la crítica demagògica i interessada que solen fer les oposicions (en aquest cas, el PP), en aquestes setmanes ja s’han pogut sentir veus independents, lliures, desinhibides, desacomplexades i sense condicionants externs clamant al cel arran de la deriva mostrada per part del “primer govern d’esquerres pur” de la història autonòmica de les Illes Balears.

Els dos grans partits polítics espanyols, tant en l’àmbit estatal com en l’autonòmic i el local, han perdut l’hegemonia que la bonança econòmica els va assegurar durant més de tres dècades. El transvasament de vots ha basculat cap a opcions sobiranistes que han consolidat espais existents (al nostre país, MÉS, Compromís, Esquerra Republicana, les CUP, Convergència i Unió i, fins i tot, El Pi) o bé cap a partits de nova formació i amb un creixement tan explosiu com volàtil (Podem o Ciutadans). Ja siguin partits d’organització vertical, ja siguin d’organització assembleària, hom no es pot alliberar, en veure com van les coses, d’una certa visió de sectarisme a banda i banda, com si als responsables dels partits els arbres de la militància política no els deixassin veure el bosc del poble.

Les coses no són com eren. Fins ara semblava, fossin com fossin els partits, que hi havia una espècie de xec en blanc, una confiança sòlida en els valors defensats pel govern de torn per part de la seva militància i àdhuc dels seus votants, una capacitat estoica, un punt masoquista, d’engolir calàpots ideològics i una habilitat dialèctica infinita per justificar el que a ulls de qualsevol raó condreta era injustificable.

No són com eren, les coses. Avui la dissensió i el debat ja no són dins els partits, sinó al carrer. Avui els ciutadans hem crescut i ens sentim amos de la nostra raó i el nostre pensament, ergo del nostre vot. Avui els ciutadans hem après a destriar el gra de la palla, a nedar dins la mar tumultuosa de la informació, a superar les onades demagògiques i els embats del maniqueisme. Ni tot és blanc ni tot és negre. Ni tot és bo ni tot és dolent. No hi ha àngels purs ni dimonis sense ànima. Hi ha, n’estic segur, un creixement de la massa crítica, no organitzada, sinó personal, feta d’individus lliurepensadors que no es deixen enganar per cap habilitat dialèctica, per cap estirabot demagògic.

No hi ha cap xec en blanc. No hi ha cap vot segur. No hi ha transvasament del partit A al partit B i l’alternança bipartidista feia estona que havia esdevingut un corc se sostenia amb el moble podrit del sistema. Però quan el corc fa massa temps que rosega, el moble deixa de sostenir-se. Ara veurem quina és la tasca dels fusters de tots aquests nous governs. L’opció menys traumàtica és posar pedaços al canterano corcat del sistema, mantenir inèrcies, justificar immobilismes, emparar-se en la burocràcia o els funcionaris. Excuses. Cert que el PSOE és un dels dos grans partits espanyols. I cert que forma part dels governs de les principals institucions d’aquí, o fins i tot els lidera. Però també ho és que l’acompanyen en aquest viatge un partit que presumptament ha de posar en qüestió l’'statu quo' del sistema i un altre que, també presumptament, ha de qüestionar les relacions de la nostra terra amb la metròpoli, fins al punt, si és necessari, i jo dic que ho és, de trencar-les.
La nova política i el sobiranisme no poden ser comparses ni han de callar davant accions que fins ara havien criticat. La nova política, desenganem-nos, no és que governi un altre color polític, sinó que qui governi alteri els hàbits de funcionament fins ara intocables. Governar és apel·lar a la responsabilitat, i la responsabilitat és assumir i complir els programes amb els quals s’havien presentat els nostres representants polítics i pels quals els ciutadans els vàrem votar. El que és irresponsable és enganar la gent amb programes que després no es compleixen. Esperam molt d’aquest canvi, senyors representants del poble, no ens defraudeu.