Publicitat
Publicitat

Literatura i paisatge: el món a través de la cultura

Una cultura potent com la nostra per força té efectes col·laterals. Des del romanticisme ha anat omplint el territori de pintura, remors musicals, trossos d’estàtues i diluvis de lletra que han donat un Pirineu verdaguerià, una Mallorca rusiñoliana, un passeig de Gràcia carnerià, un Ebre de Moncada, una València estellesiana, una Costa Brava banyada per un mar de tinta...

Quan a Navegació d’estiu Josep Pla, ell tan fi, arriba a Blanes, no es veu amb cor de dir-ne res. Allò és territori Ruyra. “És inútil! -es queixa-. No podria escriure’n ni una ratlla personal sense arriscar el ridícul. [Ruyra] esgotà la matèria d’aquest paisatge, l’arrasà.”

La paisatgització és inevitable perquè veiem el món a través de la cultura. Un territori hauria de ser transparent per mantenir-se verge, i seria un erm. Potser en literatura encara ens aprofitarem del desconeixement mundial del nostre idioma. Fet i fet, la relació extrema dels escriptors catalans amb el paisatge en el pas del segle XIX al XX s’explica per la falta de tradició i d’acadèmia de l’idioma, de manera que escrivien sobre el paisatge amb el paisatge mateix, com qui escriu amb un arbre, un tros de gleva o un oriünd.

La paisatgització que fa l’art d’un territori s’hauria d’administrar discretament per evitar que s’hi posés a sobre com un vestit mal ajustat o estrafolari. No hi ha res tan contaminant i molest com les ulleres que t’encasten en alguns llocs amb fragments d’obra escrita. Un escriptor no és un guia turístic. El seu producte no és ni vi ni un plat típic. Un artista no és un depredador encara que ho sembli, i hauria evitat tocar un lloc si hagués sabut que això serviria per fomentar-hi el turisme i alterar-lo.

Potser entitats com la xarxa Espais Escrits, tan important per a la divulgació dels nostres autors, tinguin en els pròxims anys molt a dir per evitar que caiguem en la saturació o la deixalleria.