03/10/2015

Avanços informatius

2 min
D’informació i intoxicació n’hi ha tanta com vulgueu, però ja no la dosifiquen uns quants i prou; qui té orelles escolta, qui té coses a dir troba canals per fer-ho.

MÈDIA. La informació és poder. Tothom sembla estar-hi d’acord. Però potser seria més exacte dir que la desinformació és poder. A cada campanya electoral es confirma aquesta tristíssima màxima. I a cada campanya els mitjans de comunicació cauen un esglaó més en l’escala de la credibilitat. No cal passar llista; cada diari i cada cadena de televisió han contribuït al pobre espectacle, alguns més i d’altres menys (en aquesta gradació, suposo, no ens posarem d’acord). El quart poder és cada cop més feble, més sotmès als capricis del primer poder, que prou que intenta fagocitar el segon i el tercer. I encara ha d’anar amb compte de no empipar els altres poders, els sigil·losos (abans en dèiem fàctics ). Els mitjans públics tenen una dependència institucional excessiva; els privats també són públics, perquè viuen gràcies a llicències, repetidors, publicitat i subscripcions en massa. I no només per la gràcia del govern, sinó de les empreses de l’Íbex. D’aquí surten els relats esbiaixats i la platocràcia.

RISCOS. Però si la desinformació dóna poder, també comporta riscos. Controlar una massa ciutadana no és tan fàcil com abans. A Catalunya, per exemple, és habitual queixar-se de la invisibilitat de l’independentisme als mitjans espanyols. Però poc abans del 27-S, un columnista madrileny se’n queixava en uns altres termes; deia que l’opinió pública espanyola estava en la inòpia. “Hem ignorat l’independentisme, i ara no sabem com fer-hi front, ni com respondre als seus arguments”, assegurava. Ara que sento dir que Inés Arrimadas és la gran triunfadora del 27-S, que el sobiranisme ha perdut i que el suflé (pobre suflé) torna a baixar, veig que les coses continuen igual al gran plató peninsular. ¿La desinformació és poder? Quan Ciutadans comenci a perdre votacions, una darrere l’altra, en el nou Parlament català, a Espanya hi haurà una sorpresa majúscula -la sorpresa de sempre, la dels il·lusos enterradors, que deia en Francesc Pujols.

REFLEXIÓ. És clar que la platocràcia ha permès a Ciutadans obtenir un resultat excel·lent el 27-S, perquè allò que anomenem opinió pública espanyola també és aquí, a Catalunya, convivint amb altres illots informatius. Inés Arrimadas, tot just iniciada la campanya, deia que ja la començaven a conèixer pel carrer (“ Me preguntan si soy la de La Sexta ”). Catalunya és filla de la seva història i de la seva demografia, i això explica certes riqueses i certes febleses. Però malgrat la influència dels diversos agents mediàtics, aquest país nostre sembla terreny adobat per a una certa emancipació del pensament polític ciutadà. Un simple fet -que la CUP hagi tret 10 diputats i Unió Democràtica cap- hauria de fer reflexionar més d’un magnat de la comunicació. Les regles han canviat. D’informació i intoxicació n’hi ha tanta com vulgueu, però ja no la dosifiquen uns quants i prou; qui té orelles escolta, qui té coses a dir troba canals per fer-ho. I cada cop que posem en qüestió que el poder informa i que els mitjans voten, estem un mil·límetre més a prop de la democràcia.

stats