Publicitat
Publicitat

La CUP i els seus votants

ELECTORS. El meu entorn s’ha començat a omplir de nous votants de la CUP. Gent diversa, de pràcticament totes les tendències. Exvotants d’ICV, d’ERC, del PSC. Però també de CiU i fins i tot de Ciutadans (aquests últims pertanyen a un determinat perfil d’electors que entenen el sufragi com una protesta, una manera de “sacsejar el panorama”). La CUP ha esdevingut l’expressió més clara del desencís i la indignació. I se’ls ha votat sovint des de la distància ideològica. “¿Estàs d’acord amb el programa electoral de la CUP?”, li vaig preguntar a un amic meu. “No, però s’ha de donar un cop de puny sobre la taula”, em va respondre. El cop de puny ha ressonat a molts municipis de Catalunya i segurament tindrà una rèplica el 27-S. Es podria pensar que és una opció conjuntural, fins i tot un vot de moda. Però en general s’emet des del respecte cap a la coherència de David Fernàndez i la seva gent. Per a una democràcia és bàsic que la gent no voti els seus de forma sistemàtica, sinó que es permeti castigar els que no ho han fet bé o premiar els que s’ho han guanyat. L’èxit de la CUP, doncs, és una alenada saludable per a una democràcia massa mecanitzada i previsible.

ACTIUS. La CUP ha anat conquerint posicions des de la seva feina de base -una feinada de dècades, que fins no fa gaire passava desapercebuda-. No té res a veure amb el boom de Podem i de Ciutadans, ordit als platós de televisió i per aquesta raó sotmès als capriciosos vaivens de l’opinió pública oficial. És cert que l’entorn mediàtic de CiU ha mimat David Fernàndez (abraçada de l’ós inclosa), sobretot per fer-li la pinça a ERC; també és veritat que l’espanyolisme local ha intentat presentar la CUP com un grup d’escolanets d’Artur Mas, i no se n’ha sortit. La CUP manté el seu rumb de manera insubornable, i això agrada als votants. Per al procés sobiranista és un actiu enorme, perquè l’ha dotat d’una forta càrrega regeneradora, i ha permès un acostament a grans bosses d’electors metropolitans que en altres circumstàncies haurien estat presa fàcil del lerrouxisme. Sense la CUP, l’independentisme no hauria aconseguit mai desallotjar un Albiol o un Bustos.

COTILLES. Però les bondats característiques de la CUP -el rebuig als lideratges, l’assemblearisme, la convicció indestructible- poden esdevenir inconvenients quan, a causa del mateix èxit electoral, la lluita s’ha de cenyir a la incòmoda cotilla de la gestió. La responsabilitat que van exhibir Fernàndez i Arrufat abans i després del 9-N no té gaire a veure amb l’irredemptisme d’alguns dels seus companys que ara són regidors; i no cal dir que la seva actitud serà seguida amb força més atenció que abans. “A veure de què són capaços aquests xicots”, sentirem a dir. “La CUP ha de ser el que diguin les seves bases!”, em respondria, segurament, un cupaire. Però la CUP té ara molts més electors que militants. Quan un partit creix ha de prendre una decisió complicada: blindar-se ideològicament o mirar d’assemblar-se als nous votants per seguir creixent. Diria que Podem i Ciutadans, guiats per la impaciència, han optat per la segona opció, que els situa més a la dreta d’on eren inicialment. I la CUP? Què farà?