Publicitat
Publicitat

A Catalunya hi ha més d’un procés

L’esquerra alternativa creix i imposa la seva agenda. El sobiranisme manté posicions. BCN exigirà un pacte múltiple

Ada Colau va celebrar ahir amb eufòria la seva victòria a Barcelona, però ara necessitarà pactar, almenys, amb els independentistes d’ERC o la CUP.

En unes eleccions locals la victòria té moltes cares, però aquest cop és l’esguard somrient d’Ada Colau, futura alcaldessa de Barcelona, el que millor expressa el significat de la jornada d’ahir.

Fa tot just un any, Colau era coneguda pel seu activisme de carrer al costat dels afectats pels desnonaments i per les seves explosives intervencions als platós de les televisions espanyoles. Ara, després d’una exigua victòria sobre Xavier Trias, es disposa a governar la capital de Catalunya, una ciutat que al primer terç del segle XX era un referent del moviment obrer europeu, però que avui és més aviat cèlebre com a smart city i destí turístic de primer nivell.

Sens dubte, la notícia no passarà desapercebuda. Ni aquí ni enlloc d’Europa. Entre Barcelona en Comú i la CUP sumen 14 regidors (això no vol dir, ni de lluny, que estiguin condemnats a entendre’s). Però mai l’esquerra alternativa havia tingut tanta representació popular. El mèrit, sens dubte, no és només dels seus impulsors: no es podria entendre l’èxit de Colau sense el fenomen Podem al conjunt d’Espanya. Es tracta d’un radical gir a l’esquerra, que ha colpejat amb severitat CiU i el PP, i també el PSC (tret dels seus feus metropolitans). És una conseqüència de llarg abast de la crisi econòmica que ha ensorrat les bases de la cohesió social.

Aquesta lectura és vàlida per a tot Espanya. Però a Catalunya, com sempre, hi passen moltes altres coses. Quan parlem del procés ens haurem d’habituar a fer-ho en plural. El sobiranisme arrossega sectors molt importants de la població, però altres sectors igualment dinàmics prefereixen posar l’accent en les polítiques socials, i tot i que defensen el dret a decidir, no se senten incòmodes anant de bracet de les esquerres alternatives espanyoles. Són processos no excloents, com ho demostren els excel.lents resultats de la CUP, que potser en les pròximes setmanes jugarà un paper més decisiu del que esperaven els seus dirigents: Només la CUP pot aspirar a un terreny comú entre les estelades i els crits de Sí sepuede que ahir se sentien a la seu de Barcelona en comú.

L’aritmètica no hauria de desanimar els sobiranistes: CiU ha guanyat les eleccions municipals, i la suma de convergents, republicans i cupaires supera àmpliament els resultats de fa 4 anys, també a Barcelona (de 16 a 18 regidors). Però els convergents han retrocedit en llocs clau, i ERC, que fa tot just un any tenia pretensions d’hegemonia al conjunt del país i al seu cap i casal, ha hagut de rebaixar expectatives, tot i la seva implantació territorial envejable (més de dues-centes alcaldies i prop de 2.400 regidors).

La incògnita de Barcelona

La victòria mínima de Barcelona en Comú, emparada en una alta participació, obre un escenari de gran incertesa a Barcelona. Colau necessitarà pactar amb dues forces o més per poder governar. Possiblement hi haurà independentistes i no independentistes administrant junts la ciutat més gran de Catalunya. Si el país emprèn el camí de la sobirania, ¿què farà la seva capital?. Ahir Ada Colau no va anar més enllà del que diu el seu programa: respecte escrupulós al dret a decidir.

L’acord entre Artur Mas i Oriol Junqueras preveia eleccions anticipades el 27 de setembre. A l’edició d’ahir de l’ Ara, Josep Ramoneda es feia ressò de certs moviments en l’entorn de CiU i ERC favorables a revocar l’acord i deixar que tinguin lloc primer les eleccions espanyoles, en les quals es podria experimentar amb una llista unitària (tot i que la CUP no en vol sentir a parlar, i és qui més puja). De moment, tot plegat no passa de ser una conjectura. Però és segur que Artur Mas té avui més dubtes que no pas ahir.

La jornada d’ahir va ser desastrosa per al PP, reduït a sisena força a Barcelona, superat per Ciutadans a gairebé tots els municipis importants, i en risc real de perdre l’emblemàtica alcaldia de Badalona. El PSC tampoc no va tenir un gran nit, però la solidesa d’alguns dels seus bastions suavitza el mal resultat de Jaume Collboni a Barcelona i els seriosos retrocessos patits a Lleida, Sabadell i altres ciutats. Ciutadans recull les restes d’aquest doble naufragi, però només en part; en conjunt, el vot unionista ha retrocedit, però s’atrinxera a Tarragona i l’àrea metropolitana de Barcelona. El país és dual, d’una dualitat crònica, que planteja interrogants.

La fi de les majories del PP

La jornada d’ahir va deixar altres dades rellevants fora de Catalunya: La fi de les majories absolutes del PP a la major part d’Espanya (incloent Madrid, el País Valencià i les Illes Balears), l’avenç del PNB a les principals ciutats basques, l’extraordinari resultat de Compromís a la ciutat de València, i la irrupció de Ciutadans i de les llistes afins a Podem, que prefiguren una situació de canvi -però no de revolució- en el sistema espanyol de partits.