Publicitat
Publicitat

Contra el sentit comú

DIÀLEG. Creure en el diàleg està molt bé. Jo mateix, convençut que el procés sobiranista serà terriblement complicat si el govern espanyol no hi posa el seu gra de sorra, defenso el diàleg a ultrança perquè em sembla que és el millor pel bé comú, pel benestar del poble català i del poble espanyol, i també -per què no- per la supervivència dels llaços de fraternitat que ens uneixen. Però una cosa és defensar el diàleg i una altra proclamar, contra tota evidència, que el diàleg ja s'està produint, i reclamar-ne l'autoria des d'una suposada talaia de moderació que ens situa a tots els altres, que no som precisament una minoria, en els llimbs de la radicalitat suïcida. Afirmar que el diàleg s'obre camí (el diàleg autèntic s'ha de basar en el mandat del Parlament, si no és fer-la petar ) és obeir fil per randa l'estratègia del govern espanyol, que consisteix a mostrar voluntat negociadora i desmentir-la per la via dels fets. I els fets no són simplement la negació del diàleg, sinó també la guerra bruta, la recentralització, el menysteniment de l'Estatut, el soscavament de l'autonomia a través de totes les vies, ja sigui l'ofec financer, l'impagament dels deutes, la no execució de les partides pressupostàries acordades, etcètera. La realitat és aquesta, i no les converses de saló entre la Soraya Sáenz de Santamaría i en Duran i Lleida.

MODERACIÓ. L'operació diàleg, impulsada des de diversos mitjans, certes elits empresarials, Unió Democràtica i el PSC (bàsicament), és una trampa monumental pensada per aigualir el procés, sembrar dubtes i fer passar el temps. No té cap altre objectiu material ni polític. Només frenar, obstruir. Exercir aquest paperot des d'una aparent neutralitat, equiparant l'aspiració democràtica dels catalans amb l'autoritarisme inflexible de l'aparell de l'Estat, és profundament injust i situa agressors i agredits al mateix nivell; caldria esperar una mica més d'empatia per part dels nostres optimates . Hem de recordar, un cop més, que la reivindicació sobiranista s'ha obert camí sense trencar ni un plat, sense respondre a cap provocació (i en rep cada dia!), amb un expedient democràtic i integrador irreprotxable. No hi ha res tan moderat en aquest país. L'extremisme, en canvi, rau en les actituds inflexibles que es basen en la negació, en l'amenaça i en la coerció. Es pot col·laborar amb aquestes actituds de forma molt pulcra i elegant. Però això no té res de moderat: és només una mena d'extremisme d'etiqueta.

SENY. La moderació és un terme cobejat en aquest país, on quan algú intenta canviar les coses se'l titlla de somiatruites, il·lús i temerari. Els pretesos moderats feien servir aquests arguments el 1977, quan deien als partits catalanistes i d'esquerres que demanar l'Estatut i el retorn de Tarradellas era posar en perill l'economia i la transició democràtica. Exigien seny, però el seny no estava amb ells, sinó al carrer. Perquè convé no confondre el seny amb el sentit comú. Segons Josep Ferrater Mora: "El seny i el sentit comú són actituds totalment contràries. [...] El sentit comú al·ludeix una tendència irreprimible al rebaixament i la vulgarització, l'eliminació de l'ideal, la supressió de l'esperit. L'home amb sentit comú [...] és incapaç d'enlairar-se per damunt del que és habitual i rutinari; passa per davant de les coses sense veure res més que llur aparença". I si reneguem del sentit comú? I si ens enlairem?