Publicitat
Publicitat

Joc de trons

PRIMAVERA. El PSC de Joan Reventós pensava celebrar la seva victòria el 20 de març de 1980 amb uns flyers on s’hi llegia “Avui comença la primavera socialista”. No els van repartir mai. El PSC no va arribar a la presidència de la Generalitat fins molts anys després, pels volts de Nadal, i Pasqual Maragall ho va celebrar recitant allò d’“El desembre congelat, confós es retira”. Tothom s’entesta a confondre un canvi polític amb un solstici, una nova era, una revolució atmosfèrica; també ens hi trobarem diumenge a la nit. Han passat dos mesos des del 21 de març, però quan es coneguin els resultats tothom dirà que comença la seva primavera, i segurament no serà del tot cert en cap dels casos. Qualsevol meteoròleg ens dirà que la primavera no pot arribar simultàniament a latituds tan diferents com les que coincideixen en el paisatge electoral català. A Barcelona, diumenge a la nit, hi haurà pluja, anticicló, calfreds, de tot i força. Però aquest dilluns, com a màxim, serà un 25 de maig qualsevol. I prou.

ESTIU. No voldria treure dramatisme a les eleccions de diumenge. Tothom s’hi juga molt. Els partits tradicionals, el procés sobiranista, les noves esquerres, les noves dretes. I més de 900 ajuntaments grans i petits (me n’oblidava!). Però les eleccions locals, per la seva pròpia naturalesa, no admeten mai lectures unidireccionals, i en el cas de les grans ciutats la igualtat que presideix el repartiment del vot -segons les enquestes- fa que sigui pràcticament impossible treure conclusions generals, extrapolar el vot o constatar canvis d’hegemonia. Aquest mateix diumenge els analistes i els mateixos partits trauran les seves conclusions a la carta i gairebé tothom podrà treure pit o treure-hi ferro. Després, d’aquí poques setmanes, començarà l’estiu, i l’inevitable break vacacional farà que la batalla torni a començar pràcticament de zero amb el nou curs polític, tan farcit d’eleccions i d’expectatives.

ETCÈTERA. Les batalles de la tardor sí que resultaran decisives per al futur del procés català. Però la logística de la batalla, en part, es dirimeix aquest diumenge. Convindria recordar que aquest procés es basa en un acord entre CiU, ERC i la CUP, tres forces polítiques d’ideologies diferents (fins i tot oposades) que han tingut la grandesa de posar-se d’acord per obtenir l’eina política fonamental -la independència-, que cadascuna voldrà utilitzar en funció de les seves prioritats, després de sotmetre’s al vot ciutadà. Fora d’aquest acord hi ha partits amb altres prioritats, la qual cosa és legítima, però s’ha de dir clar. Perquè si els ajuntaments més importants del país, començant pel de Barcelona, quedessin al marge d’aquest acord de país, tot seria més complicat. Per gestionar un conflicte amb l’estat espanyol no n’hi haurà prou amb una clara majoria al Parlament; caldrà també que les institucions del país vagin de bracet. Si no, les coses continuaran com fins ara, i per molt d’esquerres que siguin els nostres alcaldes i regidors, les palanques del poder continuaran a Madrid, i el més semblant que veurem a l’exercici del poder real serà durant el rodatge de Game of thrones a Girona. ¿De veritat ens seguirem conformant amb una ficció?