04/07/2015

L’èxit dels improbables

2 min
En el camí cap a la independència, hem trigat massa i hem permès que molta gent deixi de creure-s’ho, però malgrat tot hi som a temps.

SINGULARS. Quan girem la vista enrere sabem prou bé que les coses han canviat gràcies al procés polític català. Això no vol dir que tot acabi amb la independència, amb un gernació eufòrica mirant focs artificials, en una data concreta que després donarà nom a carrers i avingudes. Potser no; potser tot passarà de manera més esglaonada i discreta. Potser, de fet, ja ha començat a passar. I quan, d’aquí un segle, els nous historiadors intentin explicar la nostra època tindran veritables problemes per triar una causa, un protagonista i un únic punt d’inflexió. Perquè el que està passant a Catalunya no és una qüestió de superestructura. Que això ha conviscut amb una crisi institucional a Espanya i una crisi econòmica a Europa és indubtable, però la singularitat del procés català també ho és. I això ens porta a pensar que el desenllaç de la situació actual també serà un desenllaç català, per molt que després s’harmonitzi -o no- amb els desenllaços veïns. Però tenim, com sempre, problemes d’ordre operatiu.

IMPROBABLES. La singularitat catalana farà que en les properes eleccions tres partits sobiranistes de signe ben divers comparteixin la seva estratègia (amb tres, una o zero llistes, en aquest tema ja m’he perdut), mentre que els dos grans partits espanyols -PP i PSOE- semblen condemnats a un paper marginal que, d’altra banda, s’han guanyat a pols. Déu n’hi do quin canvi! Però afegint-hi la presència reforçada de Ciutadans i de l’híbrida nova esquerra, en sortirà un Parlament de difícil operativitat, sense majories clares, amb dificultats per fer front al mur de l’espanyolitat constitucional. La independència, de sobte, ha esdevingut improbable i, com en els contes de fades, sembla esvair-se si la gent deixa de creure que és real (vegeu la recent enquesta del CEO). Si volem que la truita faci el tomb, no podem escampar només il·lusió, com en els dies de la Via Catalana; hem d’injectar realisme, fets, acció. Hem trigat massa i ho hem fet molt malament; hem permès que molta gent deixi de creure-s’ho. Però malgrat tot hi som a temps.

IMPOSSIBLES. La fe mou muntanyes, però per convèncer els descreguts també es pot recórrer a la lògica, com ho feia Ramon Llull. I la lògica ens diu que l’improbable és més a prop de la realitat que l’impossible. Aquest és un gran avantatge tàctic. I, amics, cal admetre que és impossible un govern no sobiranista a Catalunya. S’hauria de fer amb la suma irreal dels diputats de PP, C’s, Podem-ICV, PSC i Unió, i probablement ni així arribarien a la majoria absoluta. Aquest desequilibri només es corregiria si CDC fes marxa enrere; per això la gran obsessió del Pont Aeri, via Duran, era devolver la cordura a Artur Mas (però sembla que ja el deixen per inútil, i ara no li acaben de trobar recanvi). També és impossible una majoria a Espanya per encarar una reforma de la Constitució, prou ambiciosa per desactivar les reivindicacions catalanes. Les coses van més aviat en sentit contrari: PP i Ciutadans ja han intercanviat parers per fer una reforma del model autonòmic en un sentit recentralitzador. I el PSOE s’ho mira. I els de Podemos, no podran. Suposant que volguessin.

Comptat i debatut, els improbables ho tenim prou bé.

stats