20/06/2015

No ens fiquem en política

2 min
El sobiranisme català és el principal dipositari de la participació ciutadana, la millor eina per lluitar contra els vells fantasmes del franquisme.

DISCÒRDIA. S’atribueix al general Francisco Franco una sentència molt seva i molt gallega, amb què es va permetre aconsellar un ministre en una situació conflictiva. “Haga como yo -li va dir el dictador-, yo nunca me meto en política”. Per a Franco, com per a qualsevol autòcrata militar, la política no és la simple gestió de la cosa pública, sinó la seva perversió, en forma de conflicte i componenda; un joc de contrapesos, rutes alternatives i jugades d’escacs. Una manera de fer enganyosa, judaica i feminoide en comparació amb la claredat i la disciplina pròpia de les casernes. Venint de l’agitació republicana i de la terrible guerra civil, bona part de la població espanyola (també la catalana), fatigada i atemorida, va comprar aquesta deslegitimació de la política, com a permanent llavor de la discòrdia. El letargi va durar dècades. Fins molt després de la mort del dictador, a moltes llars parlar de política es considerava incòmode, arriscat o de mala educació. Com parlar en català en públic o davant d’un desconegut.

TRANSICIÓ. Va caldre un relleu generacional complet perquè la gent -les famílies, tan sovint invocades- tornés a apreciar el valor de la democràcia real, de la discussió pacífica, encara que fos vehement; de la implicació de cada individu en els afers col·lectius. L’oposició democràtica a Catalunya va aconseguir amb grans esforços derrotar el vell prejudici franquista i convèncer la població que la política era un afer de tothom, i que el debat obert i públic no era de cap manera una incitació al conflicte i a l’enfrontament civil; de la mateixa manera que es podia parlar català com un fet natural, i no per molestar. Els poders fàctics van imposar uns límits, esclar -la monarquia, la unitat d’Espanya, l’economia de mercat, la renúncia a passar comptes pels crims del passat-, però de mica en mica aquests límits s’han anat eixamplant. Particulament, a Catalunya.

TRAUMA. Però la funesta herència del franquisme va penetrar tan endins que el fantasma de la controvèrsia política entesa com a “divisió” encara és utilitzat per demonitzar els anhels de canvi. No cal dir que aquest és el principal argument dels sectors contraris al procés sobiranista. Alguns, com el PP, ho fan per convicció, perquè són productes directes de la sedació franquista. D’altres, com el PSC, ho fan per conveniència o per falta d’arguments seriosos, la qual cosa encara és més deplorable. La sorprenent desimboltura amb què Carme Chacón, que és de família antifranquista, esgrimeix “la divisió de les famílies” a Catalunya n’és l’exemple més flagrant. Ella ho utilitza contra l’independentisme; un altre ho farà contra els matrimonis gais; un tercer potser ho farà per desacreditar l’esquerra alternativa. De fet, no importa el motiu. El que importa és que a Espanya es juga amb un trauma col·lectiu, amb la por ancestral a la guerra civil, per exigir a l’adversari que renunciï a les seves conviccions. També per això el sobiranisme català és el principal dipositari dels valors de la participació ciutadana, la millor eina per lluitar contra els vells fantasmes, que qualsevol demòcrata sincer hauria de voler enterrar per sempre més.

stats