Publicitat
Publicitat

No es pot trempar sempre

DADES.  Les eleccions municipals es presten a les conclusions interessades. Però hi ha  els resultats i, per tant, els electes: majoria independentista clara en nombre de vots i d’alcaldes, amb enclavaments importants (Girona, Reus, Manresa, Vilanova i la Geltrú). En termes de procés, és un èxit amb matisos: amb alcaldes freds o hostils en algunes de les ciutats més poblades del país, com l’Hospitalet, Lleida i Tarragona, encetar un conflicte amb l’Estat és més complicat del que ja semblava. En canvi, hi ha els casos rellevants de Badalona, Sabadell i Terrassa, amb majories d’esquerra alternativa, i amb presència rellevant d’elements independentistes. Venint d’on veníem (Albiol, Bustos, etc,), és notícia que hi hagi governs municipals a favor del dret a decidir, que “seran còmplices del procés”, en paraules d’Ada Colau (ara, que els colauòlegs ens ho desxifrin).

EN COMÚ. L’èxit de Colau a Barcelona prefigura la creació d’una força de nova esquerra a les eleccions del 27-S. Per molt que s’hi esforcin uns i altres, aquesta nova esquerra no es pronunciarà sobre el futur polític del país, en part per por de perdre vots (en això no són gaire originals), i en part perquè la major part dels seus dirigents vol esperar a veure com se’n surt Pablo Iglesias a les eleccions generals. D’això en podríem dir, sent generosos, sobiranisme conjuntural.

Però el gir cap a l’esquerra és indubtable i diu molt de l’enuig d’amplis sectors de la nostra societat que no noten els efectes de la suposada recuperació econòmica. Molts d’aquests vots són de gent que va votar el 9-N, perquè veia en el moviment sobiranista una opció de canvi real. El neguit que va catapultar el procés ara ha ajudat Ada Colau, i això és una lliçó que els independentistes han d’assumir: escalfar la gent durant quatre anys, sense que hi hagi resultats pràctics, és un joc arriscat. Per això no entenc que es demani “fer trempar la gent” altra vegada. El priapisme -també en política- acaba resultant esgotador. De tant en tant, s’ha de sucar...

LA GESTIÓ DEL 9-N. Més de dos milions de catalans van participar en el 9-N pensant que sucaríem -és a dir, que es donaria una empenta al procés-. Però el principal impulsor de la idea va fer cas omís del veredicte de les urnes de cartró. Si el president Mas, aprofitant l’èxit, hagués convocat eleccions de forma immediata, o si hagués decidit, en aplicació del mandat del 9-N, obrir un conflicte amb l’Estat, en defensa del dret al vot dels catalans, la situació podria ser ben diferent. Des del novembre, però, ens hem instal·lat en la paràlisi, i la població no ha vist res més que les atzagaiades sense resposta del ministre Wert, més retallades, la comissió del cas Pujol i la pastanaga d’un full de ruta qüestionat per part dels seus signants. Tenint en compte això, el vot independentista encara se n’ha sortit prou bé a les eleccions municipals. Senyal que els seus fonaments són sòlids.

Què han de fer les formacions sobiranistes de cara al 27-S? ERC i la CUP han d’aprofitar la seva nova força municipal per acostar-se a sectors que fins ara han estat impermeables al seu discurs; CDC (i Unió després del seu debat intern) ha d’ajudar Artur Mas a fundar una nova oferta de centre sobiranista, transversal i lliure del llast del passat; pel que fa al govern català... no té gaire temps de fer res, però qualsevol mesura que suposi un desafiament a l’Estat, i en favor de la gent, tornaria a donar al procés l’etiqueta de motor de canvi.

PUBLICITAT
PUBLICITAT