Publicitat
Publicitat

El que ja no aguanta el velcro

En la política i en la vida hi ha ruptures irreversibles i n’hi ha que no ho són tant. Alguns matrimonis són de porcellana i d’altres són més aviat com la moto que cantava el mallorquí Joan Miquel Oliver, aquella que tenia “es sidecar de velcro”. Només amb la sortida del Govern dels consellers d’Unió costava assegurar que el trencament de CiU fos definitiu. Cal recordar que aquest matrimoni ha passat per diverses crisis, terratrèmols i punyalades de tota mena durant tres dècades, i al final el velcro ha estat capaç de mantenir units moto i sidecar.

Aquest cop, evidentment, tot plegat ha estat més greu. El conflicte intern ha ferit el Govern i, de retruc, el procés. I, tanmateix, darrere de l’ultimàtum de CDC sembla haver-hi acarnissament, ganes de brega; Unió Democràtica ha hagut de marxar del Govern, en primer terme, per una qüestió d’orgull i de principis. Espadaler, malgrat l’afront rebut, va dir que la federació no es trenca. El grup parlamentari, tampoc. Ni els grups municipals en centenars d’ajuntaments i a les diputacions... Tot sovint, els fills i els béns (o els deutes!) són la millor excusa per eludir un divorci cantat. Però el velcro no aguanta sempre.

Al·lèrgics al seu propi passat, els convergents han perdut la paciència de cop, després de molts mesos de mossegar-se la llengua. En l’actual conjuntura, a pocs dies de fer pública la seva famosa “llista de país”, Artur Mas no es pot permetre que els tripijocs d’Unió desviïn l’atenció dels focus. El 27-S no tolerarà fórmules ambigües com les que havien fonamentat l’èxit de CiU durant trenta anys. Per tant, el president i els seus col·laboradors han assumit la ruptura -no ja del Govern, sinó de la federació- com a mal menor. Diumenge la trama va fer un gir inesperat: amb la derrota de Duran a la consulta interna (perquè en el fons és una derrota), es diria que CDC va olorar la sang, i amb el seu ultimàtum va deixar la direcció d’Unió sense marge per a una sortida honorable, amb alguna concessió menor, tal com potser desitjava.

Duran i Lleida es va voler mantenir ahir en segon terme, però amb l’última decisió de CDC ja veurem durant quant de temps; el problema ara el té Espadaler, amb un lideratge afeblit, la meitat del partit actuant per lliure i només tres mesos al davant per fer d’Unió una marca electoral mínimament sòlida. Malgrat els previsibles suports econòmics i mediàtics, és una perspectiva molt complicada per a un partit tan ben acostumat. No és estrany que l’encara conseller d’Interior volgués remarcar que la federació no es trencava; no és moment per tancar-se les portes. El problema és quan te les tanquen.