Publicitat
Publicitat

La nostàlgia mal païda en una ciutat que es reinventa

Queden lluny els temps en què la ciutat, donant-se aires de capitalitat, competia amb Girona pràcticament de tu a tu

Radiografia social de Figueres, en pdf

Si se'm permet una prèvia autobiogràfica, diré que quan la meva mare estava embarassada de mi vivíem a Calella. Però al moment de parir, el meu pare va agafar el cotxe per tornar a la seva ciutat i que el seu fill pogués dir que era nascut a Figueres, com els pares i els germans. El xovinisme empordanès no és cap tòpic i la gent de la resta de Catalunya el continua alimentant. Figueres -l’Empordà-és una destinació de vacances, però també una mena de paradís perdut. Qui més l’ha glorificat ha estat un barceloní com Joan Maragall.

Com està actualment Figueres?, em pregunto. Podríem respondre, com en el vell acudit: “Comparada amb qui?” I aleshores faríem una llista inacabable d’actius: la situació geogràfica. La nodrida agenda cultural. L’atracció turística. El Museu Dalí. La connexió ferroviària. El Festival de Circ, l’Acústica, el Còmic, l’Ingràvid. La força del sector terciari. La cuina dels platillos. La proximitat d’indrets idíl·lics que fan de l’Alt Empordà un mosaic patrimonial i paisatgístic incomparable. Tot això podria fer que, per als figuerencs, la comparació amb altres ciutats mitjanes resultés més que satisfactòria.

Però Figueres no és una ciutat qualsevol i tendeix a comparar-se amb ella mateixa, amb el seu passat i amb la seva aurèola de bressol de genis. Va ser l’historiador Alexandre Deulofeu (el singular autor de La matemàtica de la història ) qui va afirmar que la cultura europea havia nascut al Rosselló i a l’Empordà, amb el Romànic; i que seguint la llei dels cicles històrics Figueres estava cridada a ser en el futur el centre espiritual d’Europa. Però fins i tot els més optimistes segur que coincideixen que el pronòstic de Deulofeu sembla lluny d’acomplir-se.

La ciutat de Pep Ventura, Abdó Terrades, Fages de Climent, Josep Pallach i Narcís Monturiol; l’epicentre del republicanisme federal durant el segle XIX; el temple de la imprevisible tramuntana; la capital de l’Empordà màgic, ventilat, sensual, viver d’artistes i poetes, la comarca més glossada, pintada i rimada de tot Catalunya. Tot això era Figueres, i en part ho continua sent, però entre els seus habitants s’hi percep un aire de nostàlgia mal païda.

Competir contra la capital

Queden lluny els temps en què la ciutat, donant-se aires de capitalitat, competia amb Girona pràcticament de tu a tu. En els actes de precampanya, els alcaldables de l’oposició prometen treure Figueres de la “decadència”. L’alcaldessa, Marta Felip (CiU), que administra la majoria absoluta que li va deixar el carismàtic Santi Vila, no comparteix, òbviament, aquesta impressió. Felip, per cert, va descartar en una entrevista amb Antoni Bassas un pacte amb el PP, que ara és la segona força local.

En una recent entrevista, el consultor Pau Canaleta també troba que la seva ciutat està decaient (una “dolça decadència”, diu, de fet).

Assegut en un cafè davant de la plaça de l’Ajuntament, li comento aquestes impressions fatalistes a Jair Domínguez, el meu amfitrió, que m’escolta amb les ulleres de sol posades: hi està d’acord. I en té clara una de les causes: “Figueres ha viscut sota el pes feixuc de la figura de Salvador Dalí, el seu museu, tot el que l’envolta. En principi és una herència molt beneficiosa, però la ciutat s’hi ha acomodat i s’ha deixat anar”.

L’ombra del geni

El Jair és guionista i escriptor, una veu familiar per als seguidors de La segona hora (RAC1). Té fama de provocador i de practicar un humor una mica gore. Potser és l’exemplar més recent d’empordanès arrauxat (un espècimen que porta segles deixant-les anar pel broc gros amb l’excusa de la tramuntana). Però el Jair és també un figuerenc que per res del món renunciaria a viure a la seva ciutat. L’alta velocitat ferroviària l’hi ha ajudat. “És fantàstic tenir Barcelona tan a prop a través de l’AVE. Però a mi en el fons m’agrada la vida de poble”, diu. Li faig notar que l’AVE porta prosperitat i recursos humans però també se’ls enduu amb facilitat. Fins i tot en una ciutat amb tanta personalitat i tanta militància local.

Quan passegem per la Figueres de postal -el Teatre-Museu Dalí i els voltants de l’església de Sant Pere- em fa notar com han proliferat les botigues de souvenirs amb grafia i estètica daliniana, les llargues corrues de turistes, i torça el gest. “L’herència daliniana no és cultural, és sobretot turística. No hi ha hagut un relleu creatiu, ni es fa gaire cas de les noves tendències”. Com a paradigma d’aquesta situació, el Jair em fa notar que alguns operadors turístics ofereixen paquets per visitar “Girona & Dalí City”. Però la capital de la Costa Brava, tan ben comunicada per l’autopista i l’AVE, potser no podria esperar altra cosa que una explosió turística.

A prop de la Torre Galatea, el Jair m’ensenya un hotel on el propietari ha penjat dels balcons fragments acolorits de velles atraccions de fira. La façana resulta com a mínim grotesca, però a la ciutat del surrealisme, pel que sembla, tot s’hi val. En parlar de la vida cultural és inevitable referir-se a l’evolució demogràfica d’una vila que, històricament, s’havia percebut com la quinta essència de la catalanitat. “Aquesta és una ciutat on costa sentir parlar català pel carrer”, diu el Jair de forma taxativa. Potser exagera, però puc constatar que el contrast amb la veïna Olot, o amb la mateixa Figueres on vaig néixer fa 50 anys, és enorme. Es podia esperar, ja que aquesta ciutat fa dècades que rep immigració, com a conseqüència del seu èxit econòmic i turístic.

La demografia

Primer van ser nouvinguts d’origen espanyol; ara arriben de tot arreu. Fins a un 30% dels habitants són estrangers, de 90 nacionalitats diferents; gairebé el doble que al districte barceloní de Ciutat Vella. L’atur s’enfila fins al 20%, una xifra superior de la del Baix Llobregat. La conflictivitat social i els índexs de pobresa tenen un nivell metropolità. La vella arcàdia empordanesa és un lloc molt més complex del que ens van explicar els poetes... Però la immigració també amaga històries d’èxit personal, com la de Dídac Lee, paradigma de l’emprenedor, figuerenc i fill dels propietaris del Shangai, el primer restaurant xinès de les comarques gironines. Lee deia en una entrevista: “Visc a Figueres perquè és el millor lloc del món per viure-hi, i a més és a mig camí entre Xangai i Silicon Valley”. Això Alexandre Deulofeu no ho va preveure.

El Jair Domínguez em porta passejant fins al Parc Bosc, un magnífic pulmó verd on jo havia jugat de petit (però sempre amb certa recança, perquè els meus avis m’explicaven que durant la Guerra Civil hi va haver un bombardeig amb nombroses víctimes infantils). Avui el parc està flanquejat pel passeig Nou. “Aquí, amb una mica de sort, hi vindran a aparcar els autocars de turistes, que fins ara anaven just al Museu Dalí per fer la visita i tornar a marxar sense ni tan sols aturar-se als principals carrers comercials”. També passem per la plaça Josep Pla, presidida per una escultura de Josep Ministral dedicada a l’escriptor de Palafrugell. Hi destaca la façana noucentista del Teatre Jardí, que acull una programació estable de qualitat, i la desferra de la Sala Edison, el primer cinema de la ciutat, tancat fa més de 30 anys. Un altre mal símptoma. “El lleure per als joves pràcticament ha desaparegut, com també l’oci nocturn”. A la plaça del Sol hi havia certa concentració de bars entre els quals destacava un local de nom molt figuerenc: El Federal. El Jair també va intentar animar la cosa amb un bar amb actuacions musicals en directe, el Kulturale, però la resposta no va ser la que esperava.

La Rambla

També passem, esclar, per la Rambla, un passeig elevat, ordenat, envoltat de terrasses de cafès que en cert moment intentaven tenir un estil francès, i pel monument a Monturiol, inventor del submarí, i pel Museu del Joguet, a la seu de l’antic Hotel París (“Dir l’Hotel París de la ciutat de Figueres és com dir l’Hotel Figueres de la ciutat de París”, bromejava Fages de Climent). La Rambla, anys enrere, estava plena de passejants que la travessaven amunt i avall, i s’hi aturaven a conversar, sobretot els diumenges al matí. Després va decaure, i en general es veu buida, excepte quan s’hi fan activitats específiques, com aquests dies de festa major, amb les actuacions musicals i la fira del dibuix. “És possible que l’admiració que sento per tot el que és burgès, net i lliure, es degui en certa manera a haver entrat en la vida per la Rambla de Figueres”, va deixar escrit Josep Pla.

A Figueres res no és com era. Ni l’esperit ni la gent. No vol dir que hagi de ser pitjor. Ni tan sols vol dir que estigui en decadència. Però si una cosa és clara és que la capital de l’Empordà està en procés de reinvenció, i que no podrà assumir una feinada com aquesta només vivint del passat ni dels tòpics que la resta del país hi ha anat abocant durant dècades.