Publicitat
Publicitat

Tard, massa tard

CONVICCIONS. El PSC té mala peça al teler. És el partit amb més fuites, amb un lideratge menys clar, amb un discurs més vaporós. I sobretot: de tot l'arc parlamentari català, el PSC és l'opció que té la moral més baixa, que s'expressa amb més desesma. Això es deu a un fet indiscutible: en un moment de forta mobilització i debat ideològic, el socialisme català no sembla deutor de cap convicció profunda. La indignació social és cosa d'Iniciativa (i de les CUP, hi haurem d'estar atents). La llibertat de Catalunya és la benzina que fa moure l'electorat sobiranista. I el PP i Ciutadans mobilitzen l'espanyolitat sentimental i la por del canvi. Els socialistes han passat del centre sociològic a la terra de ningú. I aquesta és una novetat fonamental en la política catalana, perquè durant 30 anys ha estat el PSC el que ha articulat la pluralitat catalana, guanyant eleccions municipals a Olot i a Santa Coloma de Gramenet amb un parell d'hàbils cops de cintura. El panorama ha canviat i els eixos del futur consens nacional també.

MANIFESTOS. La proposta federal del PSC té un defecte de marca, i és la falta de credibilitat. Ningú amb dos dits de front pot creure que el PSOE es tornarà federalista de sobte o que algun dia hi haurà el consens necessari a Espanya per reformar la Constitució (si no és per recentralitzar). També cal fer un esforç de generositat per creure's la sinceritat federal d'un manifest firmat per Ramón de España, Enric Sopena, José María Mena, Margarita Rivière, Cesáreo Rodríguez Aguilera i altres il·lustres silenciosos (molts d'ells no piulen des de fa anys, quan acusaven Maragall de ser ostatge d'ERC per voler reformar l'Estatut). La cançoneta del federalisme ens la canten des de fa 30 anys i no ha tingut mai cap aplicació pràctica. Ni tan sols quan PSOE i PSC monopolitzaven el poder polític aquí i allà. Ara, a corre-cuita, Navarro i els seus pretenen apaivagar el clam sobiranista amb l'abús d'un terme que a Catalunya, per tradició històrica, desperta certa fascinació, però que no deixa de ser una aplicació un pèl més agosarada del cafè per a tothom . Mentre el bloc sobiranista intenta construir un nou escenari per a Catalunya que ens doni veu pròpia a Europa, el PSC s'entesta a voler arreglar Espanya, oblidant que Espanya no vol deixar de ser el que és, i encara menys deixar que els catalans la remodelin a la seva manera.

MOVIMENT. Podríem dir, a tot estirar, que el PSC ens proposa tornar al 2006, data de l'última reforma de l'Estatut. Com si no hagués passat res de rellevant en aquests últims anys. Com si Catalunya fos la mateixa. Com si el marc institucional espanyol no hagués expressar prou clarament on són els seus límits. És normal que els seus electors més inquiets no s'hi conformin. El país s'ha mogut (i CiU ho ha entès molt bé), i en canvi el PSC, que es vantava de ser el millor intèrpret de la voluntat dels catalans, s'ha quedat enrere. I és una llàstima, perquè la seva generosa aposta per la unitat civil del país mereix una altra mena de recompensa, i perquè sense el PSC serà més difícil fer entendre a una part rellevant de la ciutadania que un estat català és la millor garantia no només del progrés i el benestar, sinó també del respecte a la pluralitat que ja forma part essencial del nostre ADN.