Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

Últim assaig de càntic

ESPRIU. Com li passava al poeta, em sento cansat d’aquesta envejosa, poruga, ciclotímica pàtria. I no diré, com ell, que m’agradaria anar-me’n nord enllà (on diuen que la gent és noble, culta, etcètera) perquè -malgrat tot- aquí s’hi viu raonablement bé, el clima és benèvol, Barcelona és una ciutat atractiva, el menjar i el paisatge ens acompanyen, i la gent del país m’agrada. No és estrany que aquesta terra de marca (parlo de marca en sentit medieval) hagi atret immigrants durant segles i ara, a més, atregui turistes a carretades. En països com el nostre la política és important, però no ho és tot -com se solia dir, resignadament, després del 1714-. No marxem al nord (tret que ens hi obligui l’atur), però ens quedem, això sí, emprenyats. El país mai no és el que pensa que hauria de ser. Catalunya, massa sovint, posa a prova la nostra paciència, per la seva neurosi, pels seus complexos d’inferioritat i de superioritat, que són simultanis; pel seu vol i dol, pel seny i la rauxa en permanent curtcircuit, per les ganes de córrer i la incapacitat de caminar, per la resistència a deixar de ser, i la por a ser de forma completa. Aquest irritant país, per dir-ho de manera exacta, no sap si agafar minyona o posar-se a servir.

ATMOSFERA. Això no és fàcil de traduir en termes demoscòpics. La demoscòpia cada cop té més eines per saber què pensa la gent. Però la gent, atabalada amb tanta informació, tanta enquesta, tanta propaganda i tant trending topic, cada cop pensa de forma més voluble, més atmosfèrica; per tant, les enquestes tenen un punt de fugacitat creixent. I això sense dir res de les intencions (i els tripijocs) dels que les encarreguen i les potinegen. Estem en una batalla d’estats d’ànim, però el que està en joc no és la nostra malenconia o el nostre optimisme futurs, sinó un sistema de presa de decisions i una estructuració del poder polític i econòmic destinat a ser perdurable. Es produeix, doncs, una desproporció espectacular entre la lleugeresa del debat i la rellevància del que està en joc. Hi ha independentistes matinals i unionistes crepusculars. I a la inversa. Conviccions que haurien de ser granítiques canvien segons les percepcions del que és possible o probable, segons els pronòstics i els mals averanys. Segons la por.

METAMORFOSI. Hem caigut en la temptació publicitària de definir-nos com un poble alegre i combatiu i ho hem fiat tot a l’eufòria encomanadissa, fotogènica; però les primaveres, ai las, comencen i acaben. Justament és ara, després de garbellar l’eufòria, quan arriba l’hora de fer balanç. I aquí arriba el més important: el que en queda, de tot plegat, és una autèntica metamorfosi. Des del 2010, en termes polítics, hem avançat unes quantes dècades, qui sap si un segle sencer. L’independentisme és més fort i més plural que mai, té a l’abast el predomini en el món municipal i en el futur Parlament. Però cada dia ens llevem pensant si el suflé puja o baixa. Ens fa trontollar qualsevol amenaça perquè, en el fons, sabem que nosaltres no som un estat i Espanya sí. La qüestió és: ¿seguirem esperant que el capriciós estat d’ànim dels catalans ens sigui propici, o ens dedicarem a fer política? ¿Ho farem bonic, o guanyarem la Copa? ¿Volem un poble alegre i combatiu pels carrers, o un estat propi que esvaeixi les pors i els dubtes, que protegeixi els seus ciutadans? L’assaig de càntic acaba aquí; ara, que tremoli el temple.

RE