Publicitat
Publicitat

La divina comèdia

COHERÈNCIA. Em semblava imprudent escriure sobre el PSC mentre té lloc el consell nacional extraordinari del partit, convocat pel temible Antonio Balmón al crit d'"Ara veurem qui és coherent". Però finalment he pensat que tant li fa què passi avui; no crec que res pugui modificar el diagnòstic sobre el socialisme català. La direcció que encapçala Pere Navarro ha decidit fixar una posició contrària al dret a decidir i el procés sobiranista, i això, si es verbalitza sense embuts, és una bona notícia. Ho és per a la política del país, que no admet més impostures; i potser ho serà per al PSC, que necessita imperativament abandonar aquesta zona d'aiguamoll ideològic, i enviar un missatge clar als que -encara- se senten interpel·lats pel seu discurs. Alguns diuen que l'abandó del consens catalanista situarà el PSC en la marginalitat. Potser sí. Però entenc que Navarro i Balmón vulguin córrer aquest risc. Què faríeu vosaltres en el seu cas? ¿Trencar amb el PSOE, i competir directament amb ERC? ¿Deixar el viver de vots metropolità en mans de PP i C's? Aquest és un risc igualment considerable.

FINGIR. El procés que ha de conduir a la consulta, o a qualsevol exercici democràtic alternatiu, pot durar encara molts mesos, i el PSC no es pot permetre un altre any sota aquesta indefinició. La direcció del partit està vivint un calvari: voldria entrar en una màquina del temps i anar enrere deu o vint anys. La Catalunya actual els desconcerta i els incomoda. Per això ha fet els equilibris més absurds, aquí i a Madrid, per no quedar en fora de joc, per mantenir el lligam amb el PSOE sense fer un desaire a l'independentisme rampant. Escrivia ahir Laia Bonet a El País : "Aquest diumenge podem certificar [...] que l'aposta pel dret a decidir que portàvem al nostre programa era un posat i una urgència tàctica". Certament, el PSC ha fingit descaradament, ha desorientat a tothom i, especialment, als seus seguidors catalanistes, que són minoria a l'aparell (però no tant al carrer, com indiquen les enquestes). No és estrany que Pere Navarro pensi, després del desastre, que l'últim bot salvavides que li queda és blindar alcaldies i confiar en una futura recuperació del PSOE.

CONVICCIONS. De vegades convé recordar que les conviccions tenen un paper en la vida política. Els partits anomenats grans venen la seva ànima per aconseguir majories àmplies, i tard o d'hora els tocar pagar. El PSC fa molts anys que juga a la contra, actua a remolc de la resta de partits catalans, que han decidit mullar-se en un sentit o un altre, perquè han vist -com podien no veure-ho?- que el moment català actual ja no permet fer la viu-viu. No sé si a Pere Navarro aquesta estratègia, que bàsicament consisteix a obeir el PSOE, li donarà algun resultat. Però seguir simulant que el PSC està a favor del dret a decidir dels catalans és una estafa intolerable. I els que menys ho haurien de tolerar són els anomenats crítics , que reclamen l'herència de Pallach però a l'hora de la veritat (vés a saber si aquest matí m'esmenaran la plana) s'han mostrat tan indecisos, tan contemporitzadors, com ho van ser Reventós i Obiols davant la Loapa. Navarro i Balmón, si més no, han fet la seva tria. Probablement, la seva estratègia apartarà encara més el partit de la centralitat política. Però ja no es tracta d'això, sinó de salvar els mobles. El PSC, entès com a partit de masses, va néixer com un producte de la Transició, i la Transició fa temps que s'ha acabat.