06/06/2015

Un ermot plural

3 min
Però ni tan sols som capaços de compartir la veritat més bàsica, la base de qualsevol política, que és la voluntat d’exercir el govern amb totes les conseqüències.

PLURALITAT. Històricament, en l’activitat política estan mal vistos els maximalismes, i en canvi tenen bona reputació els matisos. I pot semblar lògic perquè la societat, la naturalesa i la vida també estan plenes de matisos, i qualsevol que intenti eliminar-los es veu abocat al reduccionisme, fins i tot a un maniqueisme malaltís. Com que, a més, en els sistemes democràtics es tracta de bastir majories àmplies, els partits que s’autodenominen plurals, i que els politòlegs anomenen catch-all parties, són els que tenen més opcions de governar, tot pagant el preu de l’ambigüitat i fins i tot del doble llenguatge. I això no és una característica de la denostada vella política. La nova és igual o pitjor. Podem reivindica des de la socialdemocràcia fins al postcomunisme, i només presenta una homogeneïtat estètica -per ser precisos, descorbatada-. Pel que fa a Ciutadans, el seu salt a la política espanyola l’ha convertit en l’invent polític més incolor des de la UCD de Suárez. La seva essència, el seu nord i el seu sud, és Albert Rivera.

OPERATIVITAT. Tot això pot resultar útil per a la política entesa com a competició electoral. Però després es tracta de governar, de prendre decisions. En escenaris d’estabilitat i de prosperitat els matisos són més fàcils d’administrar; però quan hi ha malestar social, problemes estructurals, crisis sistèmiques, l’electorat exigeix una mica de determinació i de valentia; l’honorable terme consens se substitueix per la caricatura de la puta i la Ramoneta. El problema és quan -com a Catalunya, ara mateix- l’exigència de claredat es reparteix entre sis, set, fins i tot vuit opcions polítiques diferents, la qual cosa esmicola la responsabilitat i obliga a acords de síntesi. Així ens trobem amb una població majoritàriament neguitosa i impacient, amb una ànsia generalitzada de canvi; però el vot popular no produeix majories operatives per fer realitat aquests canvis, ni en el model social ni en el model territorial. És una situació que fàcilment por derivar en una frustració generalitzada.

EINES. Heus aquí Ada Colau abocada a governar Barcelona amb el PSC, com a l’època de Maragall; CiU i ERC, impotents per eixamplar el suport al procés sobiranista; Ciutadans, apropiant-se les despulles del PP, però incapaç de sumar amb ningú més. Minories de bloqueig, en lloc de majories àmplies per entomar canvis autènticament revolucionaris. El procés intern d’Unió Democràtica resumeix aquest estat de coses; la pregunta que han de contestar els seus militants és un laberint conceptual que es contradiu a ell mateix; és l’essència del duranisme lampedusià que promou fórmules de canvi impossibles per garantir-ne el fracàs. En la conjuntura actual, això ja no rutlla. Però no som capaços de fer junts un pas més enllà; ni tan sols som capaços de compartir la veritat més bàsica, la base de qualsevol política, que és la voluntat d’exercir el govern amb totes les conseqüències; en el nostre cas concret, d’acceptar que sense un acte de sobirania no tindrem mai les eines per fer ni el que vol Artur Mas, ni el que vol Oriol Junqueras, ni el que vol Ada Colau, ni tan sols l’horitzó federal que diu defensar Miquel Iceta. Em pregunto si aquest país no està condemnat a un empat d’impotències, és a dir, a la inacció que anticipa la decadència.

stats