Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

Una mica de realisme

ELS LLESTOS. Molta gent pensa que les eleccions han estat un bany de realisme, i hi estic d'acord. Ara sabem moltes més coses de nosaltres mateixos i de l'estat espanyol. Sabem, per exemple, que no en tenim ni idea de política ni de les armes que cal utilitzar quan una contesa és autèntica i seriosa. Ens hem passat dos anys prometent el paradís mentre els altres, que són més llestos, amenaçaven amb l'infern. Espanya sap que no es pot permetre perdre i ha actuat en conseqüència. En cap altra campanya s'han dit tantes mentides ni s'han comès tantes baixeses. I això potser ha esperonat els independentistes convençuts, però ha omplert de dubtes els indecisos, els porucs o els que viuen entre nosaltres encapsulats mirant Telecinco. Catalunya -la part de Catalunya que vol seguir sent- s'ha deixat masegar i trepitjar a canvi d'una victòria moral. A canvi de poder dir, un cop més, que som majoria i que teníem raó.

MAJORIES. Més realitat. Mai en la nostra història contemporània -mai- hem tingut un Parlament amb 74 diputats independentistes (87 a favor de la consulta). Mai hem tingut un president i un cap de l'oposició independentistes. Això malgrat el joc brut, malgrat el xantatge emocional, i amb una participació rècord. És una majoria amplíssima que qualsevol de nosaltres hauria donat per bona abans de l'11 de setembre. Després ens vam emborratxar tots plegats, el president Mas el primer, i al final ens hem quedat per sota de les expectatives. Però les expectatives duren 24 hores; després vénen l'aritmètica i la política. Té raó Enric Juliana quan diu que el catalanisme és una majoria emocional però amb poca operativitat política: el lideratge de Mas està en entredit, el seu govern actuarà condicionat, les intencions reals d'Unió són una incògnita i les d'Iniciativa encara més. Però el futur no passa per enlloc més. No és previsible que es configuri una majoria alternativa al sobiranisme. Diumenge, el votant espanyolista estava tan convençut de la derrota que es va passar en massa a Ciutadans, una opció resistencialista amb vocació de mosca collonera. El PP té un sostre evident i el PSC està en estat semiruïnós. Heus aquí.

EL PROCÉS. Com s'ho pot fer un país quan els que són majoria no tenen la força ni l' operativitat per imposar el seu programa? La resposta no és fàcil. Tampoc no ho és el camí a recórrer. I si hi ha una consulta ràpida, els que van tenir un disgust diumenge en poden tenir un altre de més gran. Potser ens toca aprendre dels del costat, ser més polítics i menys somiatruites, respondre a tots els cops, evocar l'infern a més del paradís, i sobretot governar, actuar amb vocació d'estat, iniciar el procés amb l'aval de la majoria, mostrar als ciutadans com l'estat propi pren forma, de tal manera que la consulta no enceti sinó que culmini; que quan arribi l'hora de votar no hàgim de triar entre una realitat ruïnosa i una entelèquia sense contorns. Un cop més, mirem com ho fan els que en saben: quan Espanya ens va fer votar la Constitució del 1978, tot estava atado y bien atado , la monarquia parlamentària ja estava en marxa, el sistema tenia possibilitats però també límits i el vot negatiu significava el franquisme. Els referèndums es guanyen així.