12/11/2011

La no-campanya

2 min
Els partits continuen celebrant mítings en què els polítics fan d'actors i el públic esdevé figuració barata. La campanya electoral és un despropòsit.

UNA CURSA ABSURDA. Aquesta hauria de ser l'última campanya electoral de les nostres vides. Els futurs processos electorals s'han de replantejar de dalt a baix per adaptar-los a la realitat del segle XXI. Cada vegada costa més d'aguantar aquesta absurda competició que ens tracta com si fóssim beneits, i que al final dels inacabables 15 dies resulta tan depriment i -sobretot- tan onerosa. Els partits continuen celebrant mítings en què els polítics fan d'actors i el públic esdevé figuració barata, la qual cosa és com si els ajuntaments, en lloc de l'e-mail, se servissin d'un pregoner per comunicar-se amb els ciutadans. Després hi ha els espots, que apleguen el pitjor del màrqueting comercial i de la demagògia política. I a més hem de veure el paisatge urbà farcit de banderoles, i la bústia petada de propaganda, i els espais informatius oferint cròniques cronometrades en què importa tot excepte el programa electoral. La campanya és un immens despropòsit que ens costa molts diners. Quan exigirem que aquesta despesa inútil es limiti dràsticament per llei?

LA TEBIOR DEL PP. Curiosament, el PP (i els seus afins) és qui està fent una campanya més light, més tèbia i insubstancial. I dic "curiosament" perquè aquest mateix partit fa set anys -des de l'endemà de la seva derrota del 2004- que està en campanya permanent, escalfant els ànims, demanant dimissions, atiant conflictes, portant lleis al tribunal constitucional i traient la seva gent al carrer. D'això en sabem alguna cosa, per aquests barris. Ara que les enquestes li van tant a favor, resulta que Rajoy és un estadista moderat, que només parla d'unitat i de diàleg, que no concreta res del que farà, i que s'absté de parlar de l'Estatut de Catalunya i de la immersió lingüística. La consigna ha arribat a tots els racons del partit, de tal manera que fins i tot Esteban González Pons fa setmanes que no exhibeix tics anticatalanistes; a veure si de tanta contenció li agafarà una crisi nerviosa.

LA BATALLA. També Pedro J. Ramírez s'ha apuntat a la moda. Dimarts va sopar amb un ventall plural de personalitats catalanes i els va dir que la victòria del PP era una gran oportunitat per restablir la confiança entre el centredreta espanyol i el nacionalisme català. Que calia restablir ponts, etcètera (segonsE-notícies, el director d'El Mundo va arribar a suggerir el seu suport al pacte fiscal a canvi de rebaixar la immersió lingüística). Que Ramírez es postuli com a pacificador, després de tants anys escampant detritus i dient-nos el nom del porc, és revelador del seu grau de cinisme, però també posa en relleu fins a quin punt la dreta espanyola està amoïnada per la deriva política catalana, i de com considera de vital, per a la recuperació econòmica d'Espanya, que Barcelona i Madrid recuperin la complicitat perduda. Per a aquesta tasca necessiten que el PP català trenqui el seu sostre -alerta, perquè pot trencar també el mite de la Catalunya "un sol poble"- i que les elits acomodatícies de sempre els obrin camí. La Santa Aliança a escena.

stats