Sense polítics, amb política
UNITAT. Som a poc més de dos mesos de les eleccions, i ni Artur Mas no té el que volia (una llista unitària de partits sobiranistes, de la qual ell formaria part) ni ERC tampoc (tres llistes separades, amb un punt programàtic comú). La proposta de llista cívica sense polítics apareix, ara com ara, com una opció que, sense ser la preferida de ningú, és també la que genera menys oposició. També és la que ofereix més bones perspectives electorals (segons les enquestes), la que millor desactiva el discurs anti-Mas de l’oposició i la que permet una quantificació més clara de l’independentisme català. A hores d’ara, CDC és qui sembla mostrar-s’hi més reticent, però amb les expectatives generades, després de tants mesos pregonant la unitat, qualsevol pas enrere tindria un inevitable regust de fracàs. Aquesta por la comparteixen ERC i la CUP, i això és el que manté units tots els actors a l’entorn d’una mateixa taula de negociació.
FEBLESES. El punt feble de la llista sense polítics, segons el meu parer, és precisament el seu caràcter simbòlic i testimonial. Si el pla és, com diu la CUP, guanyar les eleccions del 27-S, bloquejar la designació d’un nou president i convocar immediatament unes noves eleccions -aquestes, anomenades ja constituents -, es pot escampar una sensació de bucle, de pilotada endavant, en un moment en què la ciutadania identificada amb el procés exigeix accions polítiques concretes que acabin amb l’actual bloqueig i que demostrin, per fi, que el sobiranisme pot ser un eficaç motor de canvi. Després de cinc anys d’èpica, els qui votin independència volen saber que l’endemà del 27-S el seu sufragi tindrà conseqüències reals. Això vol dir -si el resultat és el que esperem- que s’hauria d’iniciar un procés d’assumpció de sobirania, que en el millor dels casos forçaria l’estat espanyol a obrir un procés negociador (i en el pitjor desencadenaria un conflicte institucional). Ara bé: ¿aquest pas de gegant el podem fer amb una majoria parlamentària sense polítics? Si l’Estat hi oposa tot el seu aparell político-jurídic, ¿hi haurà un govern que pugui fer-hi front amb garanties?
PROGRAMA. La resposta pot ser afirmativa sempre que l’acord final per a la llista cívica inclogui un segon acord per constituir un govern de concentració, en què haurien de ser-hi Mas i Junqueras, pel cap baix (i tant de bo també la CUP). Aquest govern hauria de tenir un pla d’acció prèviament acordat amb els firmants de la llista cívica; un pla detallat i rigorós que aprofiti el matalàs jurídic que Carles Viver Pi-Sunyer elabora de fa mesos. Si és un govern nou, li caldrà un nou president, encara que sigui honorífic, amb el suport de totes les parts (Mas, d’altra banda, haurà de decidir si es torna a presentar per CDC en les futures eleccions constituents, cosa que seria desitjable). Si no es vota nou president i Artur Mas governa en funcions, haurà de treballar contra rellotge, perquè per llei s’haurien de convocar noves eleccions de manera immediata; serien unes eleccions partidistes, de les quals, d’altra banda, ningú no pot preveure el resultat. Amb un repte tan gegantí, i un estat espanyol a l’ofensiva, ens hem de preguntar si Catalunya es pot permetre interregnes.
