09/09/2017

Fer el que cal fer

3 min
Fer el que cal fer

PARLAMENT. L’espectacle del Parlament va ser penós, i no conec ningú que pensi el contrari. Posar Carme Forcadell a l’ull de l’huracà no va ser la millor idea de la majoria sobiranista. El xou filibuster de l’oposició era previsible. A nivell procedimental, l’accés de Catalunya al seu nou marc legal va ser de tot menys bonic. Hi ha dos atenuants: primer, que ni el govern espanyol, ni els partits unionistes, ni els teòrics equidistants han mogut un dit per evitar aquest escenari indesitjat. Segon, que els líders sobiranistes s’hi juguen el futur i el patrimoni, i per tant és segur que haurien preferit una via menys heroica que aquesta. “Si un moderat com jo -va dir encertadament Santi Vila- he arribat fins aquí, el PP s’hauria de preguntar per què”. Estic segur que el càlcul de Junts pel Sí i la CUP és que la Diada de demà -que serà un èxit esclatant- i la dialèctica urnes / guàrdia civil diluirà l’efecte negatiu del que Joan Coscubiela, motivat com mai en la seva vida, va anomenar “les 48 hores negres” de la cambra catalana.

VOTAR. Es podrà dir que el sobiranisme ha estat maquiavèl·lic, per allò que el fi justifica els mitjans. Però com que tot aquest merder s’està fent per eludir la repressió d’un Estat amoral, i per complir un mandat popular d’amplíssim suport -és a dir, per convocar un referèndum-, tot el que ha passat, encara que hagi resultat lleig, penós i procedimentalment dubtós, resulta un mal menor, sobretot si es té en compte que l’alternativa -la que exigien Albiol, Arrimadas, Iceta i Coscubiela- era la rendició i la fallida de la democràcia a Catalunya. Per sort, encara podem dir als nostres fills que en aquest país el vot té un valor. El vot per damunt de la força; per damunt de la llei, quan la llei només serveix per protegir-se a ella mateixa; per damunt, esclar, dels procediments. És un paradigma nou, que contrasta escandalosament amb la terrible afirmació del president del Tribunal Suprem: “ La unidad de España es la base última del estado de derecho ”.

ESTÈTICA. També es podrà dir, en algun cas amb pena, d’altres amb alleujament, que la mítica frase d’Unamuno -“ Os pierde la estética ”- ha passat a millor vida. L’estètica ens ha perdut tant, i durant tant de temps, que ens ha privat de tota opció de victòria davant d’adversaris experts, d’Olivares a Aznar, que saben que l’estètica només compta si és l’ornament de l’èxit. Ara ja no. Ara la por tarradellista a fer el ridícul s’ha vist substituïda per la determinació de fer el que cal fer. Al Parlament es va votar el que calia votar i, com diu Andreu Barnils, els catalans emprenyats han canviat de bàndol. Cal recordar que la tramitació de l’Estatut del 2006 va ser estèticament impecable; que les manifestacions de la Diada han estat massives, netes, pacífiques, somrients; que la gent ha fet tot el que calia, estèticament, per posar en mans de les institucions el poder per satisfer les seves demandes. Davant del dilema entre obeir aquesta massa democràtica i somrient, o bé doblegar-se davant la dictadura dels uniformats i els reglamentistes, el govern català ha fet el que tocava. I si ha estat matusser, dubitatiu i maldestre, també ha estat valent, i honest, i profundament democràtic, cosa que no poden dir molts dels seus adversaris. Bona Diada.

stats