FORA DE TEST
Misc 08/12/2013

El que ens hi juguem

i
Toni Soler
3 min
Espanya ha encetat un procés de recentralització i no és un procés administratiu, sinó també cultural i polític. N'hi ha proves pràcticament cada dia.

DESEMBRE DE 1976. Recordo molt bé el referèndum de la Constitució, i fins i tot l'anterior, el de la Reforma Política, impulsada per Adolfo Suárez per iniciar el procés constituent a Espanya. Aquella filigrana va permetre el suïcidi de les Corts franquistes i la convocatòria d'eleccions generals. Però l'oposició democràtica, a Catalunya, defensava l'abstenció en el referèndum, perquè considerava que una consulta sense les llibertats bàsiques garantides no tenia legitimitat. A casa, els meus pares van dubtar fins a l'últim moment. La convicció els suggeria abstenir-se, però la incertesa del moment els portava cap al seny. Es van decidir l'últim dia de campanya, gràcies a una peça clàssica del periodisme barceloní, El delantal del Brusi , un article que el llavors Diario de Barcelona -dirigit per l'enyorat Josep Pernau- publicava diàriament a portada. L'article es titulava Madrugada del 16 (el referèndum era el 15 de desembre de 1976) i fabulava amb una eventual victòria del no. La catàstrofe: Suárez dimitia, el franquisme es manifestava al carrer, l'incipient procés de transició se n'anava en orris. Va ser això, la por al no, el que va menar els meus pares cap al col·legi electoral. I, de la mateixa manera, va ser la por a la reacció el que va garantir l'aprovació de la Constitució de 1978.

PREGUNTES. Tot això passava en un estat amb tradició autoritària, com és Espanya, i el procés va ser tan vertical com convenia als sectors dominants: els ciutadans van tenir l'última paraula, sí, però es van trobar davant del tradicional plato de lentejas (si quieres las tomas y si no las dejas) . Van fer triar la gent entre Constitució i franquisme, i això dóna una lectura diferent del resultat. Ara no estem en el mateix cas, perquè si hi hagués referèndum a Catalunya ningú no podria saber de totes totes com seria el futur estat català. Sobretot si s'imposa la tesi de la pregunta "inclusiva", que té la virtut d'eixamplar la forquilla del sí, i el defecte de desdibuixar-lo. Tampoc no sabríem fins on arribaria l'estat espanyol per fer valer la seva autoritat, ni quines condicions imposaria la senyora Merkel per evitar que la secessió provoqués una sotragada letal a la zona euro. Els ciutadans de Catalunya, quan votin , estaran fent un acte de fe.

LA POR. Però no podem oblidar l'exemple de 1976 i 1978 perquè, aquest cop, l'esmentada "por al no" se'ns pot girar a favor. El no, tal com està el pati, no només vol dir renunciar a la independència, mantenir l'estèril situació actual, eternitzar el drenatge fiscal. Espanya ha encetat un procés de recentralització i no és un procés administratiu, sinó també cultural i polític. N'hi ha proves pràcticament cada dia. És una nova Reconquista, com la de Don Pelayo, un dels mites fundacionals del nacionalisme espanyol. El paral·lelisme és una mica forçat, però funciona: l'Espanya disgregada s'uneix en l'empresa comuna de combatre l'infidel. Així doncs, si es perdés la consulta, o si el procés sobiranista s'empantanegués, la reacció de l'Estat seria la més lògica (en sentit hispànic): contraatacar en tots els fronts per liquidar el plet català d'una vegada per sempre, atropellant la majoria social catalana, passant per damunt del cadàver del federalisme. I enarborant, esclar, la fal·laç bandera del diàleg, potser amb una reforma constitucional amb Rosa Díez exercint l'arbitratge que fa 35 anys corresponia a Miquel Roca. Aquest és el significat del no... i aquest és també un dels grans actius del sí.

stats