Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

La regeneració

JUSTÍCIA POÈTICA. La corrupció no admet graus. No n'hi ha de dolenta i de pitjor. Ni d'esquerres o dretes, encara que -admetem-ho- la dreta sembla tenir-hi certa tirada. Tampoc n'hi ha de catalana o espanyola, per descomptat: el femer és global. Però així com els afers Bustos, Pallerols, Palau m'han entristit i indignat, no negaré que l'afer Bárcenas m'ha alegrat la setmana. És d'aquelles vegades que la justícia mereix l'adjectiu poètica . Fa només dos mesos que el PP va apropiar-se d'una fosca maniobra policial pensada per alterar el resultat d'unes eleccions democràtiques. I ara, quan encara esperem saber on són els famosos informes policials, reproduïts (i possiblement amanits) per la caverna, ens trobem amb un escàndol político-financer que presenta l'aparell del partit del govern com un gran centre de distribució de comissions, sobresous, suborns i altres il·legalitats, amb paisatge suís al fons. La senyora Cospedal i companyia estan empassant-se amb un embut grans dosis de la seva pròpia medecina. Que li aprofiti.

CRISI DE PARTITS. Amb un PP afeblit i un PSOE letàrgic, el sistema polític espanyol té al davant un panorama ombrívol. I Catalunya? Doncs en certa manera està pitjor, perquè els dos grans partits tradicionals mostren signes evidents de feblesa i desconcert. S'acosta una segona transició que potser els passarà per damunt. Deixant a part els afers judicials, que segurament hi alteraran molts plans de futur, CiU veu com s'acosta l'horitzó del referèndum sense que els seus dos líders principals -Mas i Duran- puguin garantir que votaran el mateix. Dins de CDC mateix s'esmolen les eines de cara a la successió. I pel que fa al PSC, a part dels problemes de lideratge i les pèssimes perspectives electorals, sembla difícil que es mantingui la unitat quan arribi l'hora de la veritat del procés sobiranista. Ens aboquem a una revolució en el nostre sistema de partits.

EL REPTE. Crisi de partits i crisi de valors, totes dues en el mateix sac perquè la gent associa la corrupció als partits tradicionals, escarxofats al poder des de fa dècades. I com a teló de fons la crisi econòmica, que demana receptes noves, encara per formular. És en aquest marc tan convuls que té lloc el desafiament sobiranista. És el pitjor moment, o el millor moment? Depèn. La creació d'un estat demana lideratges forts i cohesió, i d'això no en tenim gens ni mica. Però, girant l'argument del revés, la sortida de la triple crisi demana un projecte engrescador, nou i net com una patena. L'estat propi pot ser-ho, però la gent no el secundarà si no respon a les exigències del moment. Dit d'una altra manera, el sobiranisme té les de guanyar si fa seves les ànsies de regeneració de la població catalana. En cas contrari, serà vist com una distracció i perdrà adeptes, no tant per rebuig com per escepticisme.