19/11/2011

De sociovergents a bipolars

2 min
Ha aparegut una alineació ideològica que es dirigeix ràpidament cap al frontisme, la desaparició del terreny comú.

OPORTUNITAT I RISC. Fa tres dies vaig intentar resumir el meu estat d'ànim a Twitter i em va sortir això: "Estem a punt de passar de la sociovergència a la bipolaritat". La inconcreció de la frase va motivar un interessant debat amb alguns dels meus followers, i ara voldria esplaiar-m'hi una mica, aprofitant que aquest diari em concedeix una mica més de 140 espais. Detesto l'automatisme a l'hora de jutjar els resultats electorals, i detesto que redefinim Catalunya després d'unes eleccions, com si cada contesa electoral fos una mena d'autodeterminació exprés. Però m'atreviria a dir que en els últims anys hi ha una tendència de fons ineludible, que convé entomar perquè conté tantes oportunitats com perills. Em refereixo a l'erosió dels referents en què es va basar el consens de la transició política a Catalunya, i a l'aparició d'una alineació ideològica que es dirigeix ràpidament cap al frontisme, la desaparició del terreny comú.

UN NOU ESCENARI. Aquest terreny comú, durant tres dècades, ha estat l'anomenada sociovergència. A diferència del que passava al conjunt d'Espanya, nosaltres vam confiar el vot majoritari a CiU i PSC, dues formacions ben diferents, ben heterogènies, ben enfrontades quan cal, però que van néixer compartint els ideals de l'antifranquisme -incloent-hi les reivindicacions nacionals-, la qual cosa delimitava un terreny de joc relativament estable, amb alguns eixos indiscutibles (el progrés gradual de l'autogovern, el regeneracionisme a Espanya, l'aposta ferma per la normalització del català, etcètera). Aquest marc es va començar a esberlar quan, amb el pas dels anys, mentre es dissipava el record i la por pròpia de les generacions anteriors, s'obria pas un catalanisme més exigent i a la vegada més sensible a les amenaces que pesen sobre la identitat catalana. I de manera automàtica, inevitable, s'ha anat gestant una reacció en sentit contrari des dels sectors que se senten amenaçats per aquest sobiranisme difús, que en part és inclusiu però en part alimenta pulsions antiespanyoles.

LA PREGUNTA. Que emergís ERC va donar carta de naturalesa a un sobiranisme nou, i en va empeltar bona part de CiU. I de retruc va afavorir la irrupció d'un vot en clau espanyola més desacomplexat, que avui -magnificat per la virulència de la crisi i el desgast de PSOE- viurà el seu millor moment amb el PP. Aquests dos camps no tenen terreny comú i configuren un panorama bipolar en què els defensors de la síntesi -el PSC, Duran i Lleida i molts d'altres- tenen més problemes que abans per expressar-se, se senten constantment interpel·lats, forçats a prendre partit, una pressió que ni Pujol ni Maragall no van haver de patir. Aquest panorama, si es consolida, ens pot conduir a un empat etern si no és que una de les dues opcions -tant de bo sigui el sobiranisme- es mostri prou intel·ligent, prou dúctil, prou tolerant per bastir una proposta no excloent, amb possibilitats de ser majoritària. Aquest debat implica totes les sigles i totes les sensibilitats. I, no ens enganyem, tot i la crisi i el dèficit fiscal, continuarà sent bàsicament un debat emocional. El seu objectiu serà respondre a aquestes dues preguntes: l'actual marc constitucional i estatutari és prou satisfactori per a la pluralitat catalana? Un nou marc de tall més sobiranista, ho pot ser més?

stats