Alba Galocha: “Ser model és molt més monòton que ser actriu”

BarcelonaAlba Galocha és un dels rostres del moment. Ha sigut bloguera amb milers de seguidors, model rara avis -no és molt alta, les seves mides són discretes-, porta vint-i-cinc tatuatges impresos a la pell, no té problemes a l’hora d’ensenyar el seu cos i simpatitza amb Podem. Debuta al cinema fent de neboda d’Eduard Fernández a El hombre de las mil caras, d’Alberto Rodríguez, que, sens dubte, serà un dels films espanyols de la temporada. No costa gaire endevinar que tindrà una nominació al Goya com a actriu revelació. És gallega i l’accent no se li nota. Excepte quan s’acomiada amb un “ graciñas ”.

En una entrevista de l’any passat deies que t’agradaria ser actriu. Deunidó com ha passat ràpid el temps...

I tant! Encara no m’ho crec. En només un any ja he treballat molt i he après moltíssim. Estic molt contenta, no pensava que tot anés tan ràpid.

Com a primera pel·lícula, El hombre de las mil caras fa patxoca.

Imagina’t el dia que m’ho van dir! Vaig anar al càsting perquè em coneguessin les directores, com a presa de contacte, però no tenia cap esperança que em donessin el paper. Als dos dies em van trucar i fins que vaig arribar al rodatge no m’ho vaig creure del tot.

Com va ser treballar amb Eduard Fernández i Jose Coronado?

Un luxe. Només vam coincidir dos dies al rodatge, però n’hi va haver prou. Només veure’ls com es movien, com desenvolupaven els personatges, ja era per si sol una classe d’interpretació.

De càstings ja n’havies fet molts abans.

Sí, però sempre com a model. El tracte humà és molt diferent. Aquí t’has de comunicar, ets benvinguda. En els càstings de moda el més habitual és arribar, ensenyar les teves fotos i marxar.

Actriu, model, bloguera, fotògrafa... Es combinen bé totes les facetes?

M’he deixat portar bastant per les circumstàncies i per les motivacions que m’han anat contaminant. El blog em va aportar molt per poder-me expressar com jo volia, però ja va arribar el moment en què no tenia prou temps per dedicar-li. La fotografia continua sent més aviat un hobby que una feina. Segueixo fent feines de model però ara la meva prioritat és ser actriu.

¿T’aporta més motivació que ser model?

Sí, la carrera de model té data de caducitat, no t’omple tant i és molt més monòtona. Amb la interpretació aprens coses cada dia.

Vas triomfar com a bloguera. Com s’aconsegueix ser-ho?

Quan feia de model vaig començar a escriure, que sempre m’ha agradat molt, a intentar explicar el que sentia, el que m’interessava i em preocupava. A Vogue els va agradar i vaig escriure per a ells una temporada. No em va costar adonar-me que el que de veritat interessava a la gent era saber com anava vestida i coses intranscendents d’aquest tipus. Però jo volia escriure dels meus viatges, interessos i inquietuds. Em va servir molt per conèixer-me millor a mi mateixa.

¿Hi ha molta impostura en aquest món?

Sí, força. Hi ha gent que guanya molts diners amb la publicitat a Instagram, per exemple. A mi m’ho han ofert però no m’ha interessat gens. No he volgut crear una imatge que no tingui res a veure amb mi. ¿Promocionar un cotxe? Però si jo no condueixo!

Vivies a París i vas dir que et queia molt bé Manuela Carmena. Ara vius a Madrid...

[Riu.] Va ser una broma. Feia uns mesos que pensava que estaria bé traslladar-me a Madrid tant per qüestions de feina com personals. I estic encantada de la decisió. Estic a prop de casa meva, de la meva mare, del meu germà gran...

A més d’ El hombre de las mil caras, també has rodat Plan de fuga.

Sí, és un registre bastant diferent i hi tinc més paper. Faig de ballarina d’estriptis.

Mai has tingut problemes per mostrar el teu cos.

La meva feina, en bona part, tracta d’això. Treballo amb el meu cos i, per tant, he d’estar en pau amb ell. Tots els actors haurien d’estar en pau amb el seu cos. No hi veig cap problema.

Ets bona espectadora de cinema?

Ho intento!

Quina pel·lícula t’ha agradat recentment?

No només m’ha agradat sinó que m’ha canviat una mica: El club, de Pablo Larraín. Em va deixar amb una sensació molt estranya, molt profunda. Em va impressionar.

I més antiga?

La platja, de Danny Boyle. L’he vista diverses vegades al llarg dels anys i fa poc l’he tornat a veure. M’hi quedo sempre enganxada i la noto molt endins meu. També em va encantar Celda 211, per exemple.