Delorean

Periodista. Crític de cinemaDimecres 21 d’octubre del 2015. És avui, sí, avui a les 16.29 h Marty McFly i Doc Emmet Brown compareixeran dins del seu Delorean a Hill Valley, Califòrnia. Viatjaran al futur des del seu present, l’any 1985. Descobriran que existeixen unes andròmines anomenades smartphones, que l’ skate no ha passat de moda, que la religió continua matant cada dia i que el seu president és negre. El futur, tal com ells preveien, està més boig que una cabra. Però ells rai. Viuen en una paradoxa espai-temps anomenada Anys Vuitanta que ara, ben entrat aquell segle XXI que tantes incerteses els generava a ells, és objecte de culte i revisió. Els vuitanta molen, són cool. Retorn al futur és un film icònic, un mite de la cultura popular moderna que roman petri com el menhir, que va inaugurar una nova era del cinema fantàstic adreçat explícitament al públic jove amb l’ànima colonitzada per les pel·lícules de Steven Spielberg -productor del film-, pels Goonies i els Caçafantasmes. Són trenta anys de vida que han passat com una exhalació, com una ventada d’aire travessant el temps i removent l’imaginari de diverses generacions de cinèfils. Ara aquells que eren adolescents quan es va estrenar el film és molt possible que ja siguin pares. Quina millor herència que ensenyar als seus fills una pel·lícula que segurament no saben ni que existeix? Per no saber quasi no saben ni que hi ha sales fosques anomenades cinemes. Això d’anar al cine els sona a extravagància, a exotisme, a excepció, a conte de la vella. Per què han d’anar-hi si pitjar un botó de l’ordinador és molt més còmode i, sobretot, és gratis? Tant de temps ha passat? De veritat? Me’n faig creus.

A la fi el Marty i el Doc es fan corporis avui entre nosaltres, retornen al futur. Quin viatge tan apassionant, quina bestialitat sentir-se’n íntimament partícip. Que ressoni ben fort: “¿Hi ha algú a casa, McFly?”