Misc 24/07/2015

Saza, tot un còmic

Mor als 89 anys Josep Sazatornil, un dels grans actors del cinema espanyol

i
Toni Vall
5 min
EL RIURE PERPLEX  Saza en una imatge del 1967, quan ja era un dels actors més prolífics del cinema espanyol.

Barcelona¡Felicidades mil, les desea Sazatornil. Y les abraza, Saza! ” Sempre deia adéu de la mateixa manera. Tant si s’acomiadava després d’una entrevista com si li tocava agrair un premi. Saza portava incrustats a l’ADN el do de la comicitat, la simpatia i una eterna amabilitat, una manera de fer i de ser basada en la cavallerositat i la bonhomia. Aquest rastre del seu caràcter, lluny de ser una mera façana i prou, substanciava també la seva personalitat com a actor, com a còmic de raça que sempre complia amb la seva funció, el secundari que llançava la millor rèplica. La seva presència d’actor clàssic, de rostre tan reconeixible com entranyable, injectava categoria per si sola a qualsevol pel·lícula en què intervingués. Mai va presumir de ser un gran actor, però sí de la seva professionalitat i innata capacitat de treball. “Sempre faig el que em demanen amb la màxima dignitat que sé”, explicava fa anys en una entrevista radiofònica amb motiu de l’estrena d’ Una pareja perfecta (1998), de Francesc Betriu.

Josep Sazatornil i Buendía s’ha quedat a pocs dies de complir noranta anys -va néixer el 13 d’agost del 1925 a Barcelona- i deixa com a llegat seu una carrera increïble de més d’un centenar de pel·lícules i treballs tan memorables com aquell empresari català fabricant de porters automàtics que assisteix a una cacera franquista per mirar de col·locar-ne uns quants i de pas presumir d’esposa exuberant. És La escopeta nacional (1978), esclar, l’obra mestra de Berlanga, que quedarà per sempre associada a les rèpliques enginyoses de Saza al costat d’una estirp inigualable d’actors: José Luis López Vázquez, Luis Escobar, Antonio Ferrandis, Amparo Soler Leal, Agustín González i tants altres.

Quan era un marrec, Saza ja rondava pels escenaris, als 21 va debutar com a professional al Teatre Victòria i amb trenta-i-pocs ja va formar la seva pròpia companyia teatral. Abans va ser a la de Paco Martínez Soria, amb qui més tard tornaria a coincidir al cinema en pel·lícules com La ciudad no es para mí i ¿Qué hacemos con los hijos?

A cavall entre els escenaris catalans i els madrilenys, ben aviat va fer forat també al cinema. Fantasía española, del 1953, va ser el seu debut a la pantalla i durant tres dècades va intervenir en una infinitat de comèdies d’un cinema espanyol que transitava entre la mal anomenada espanyolada que fonamentava la indústria i engreixava la taquilla i un vessant més creatiu que buscava trencar els motllos de l’encotillat i sempre gris franquisme. Saza era a tot arreu. Tant a les comèdies de batalla menys distingides - Las que tienen que servir, El insólito embarazo de los Martínez, La zorrita en bikini - com a les que proposaven alguna cosa més que pit i cuixa: Un millón en la basura, La vil seducción o El love feroz.

Versatilitat i ofici

Va ser el secundari perfecte per a vehicles de lluïment d’estrelles del moment com Rocío Dúrcal - Amor en el aire, Las Leandras -, Marisol - Solos los dos, Carola de día, Carola de noche -, Peret - Amor a todo gas, A mí las mujeres ni fu ni fa - o Lina Morgan - Una monja y un Don Juan i La llamaban la madrina, totes dues dirigides per Mariano Ozores.

Va ser a Mañana, el debut a la direcció de José María Nunes, nom cabdal de l’Escola de Barcelona, i va formar part del brutal repartiment d’ El verdugo, de Berlanga, nom fonamental de la seva carrera. També ho va ser el seu amic director i productor barceloní Ignasi F. Iquino, que sempre comptava amb Saza per a les seves proverbials produccions low cost. La seva capacitat de totterreny el feia participar a La colmena, el fresc de Mario Camus sobre la novel·la de Cela, i el mateix any 1982 a El hijo del cura -a major glòria de Fernando Esteso-, Si las mujeres mandaran (o mandasen) i La vendedora de ropa interior. Als anys 80, la versatilitat i l’ofici guanyats a còpia de milers d’hores de rodatge l’acosten al cinema de directors com Fernando Trueba ( El año de las luce s), José Luis Cuerda (Amanece, que no es poco ), altre cop Berlanga ( Todos a la cárcel ) i Antonio Mercero, de qui la seva vidriòlica visió de Franco a Espérame en el cielo li va proporcionar el Goya al millor actor de repartiment del 1988.

Un senyor de Barcelona

La seva extraordinària ultraactivitat al cinema no el privava d’altres vessants. Va procurar no deixar mai el teatre. Les seves participacions als muntatges de La venganza de Don Mendo, Filumena Marturano i Cuatro corazones con freno y marcha atrás es recorden com a especialment afortunades. També va provar sort a la televisió. Mai serà prou reconegut, però una de les millors coses que mai ha fet TV3 en la seva història va ser confiar en el talent de grans actors catalans que havien fet quasi tota la seva carrera a Madrid i que mereixien reivindicació. Cassen a De professió: A.P.I., Albert Closas a Sóc com sóc i Saza a Tot un senyor, totes elles dirigides pel gran Esteve Duran (que ja duia Doctor Caparrós a la motxilla, per cert) i que algú faria santament d’editar en DVD d’una vegada. A Tot un senyor, Saza donava vida a Narcís Pons i Rius, un apocat director de banca a qui traslladen d’imprevist al tranquil poble de Vilavallram per encarregar-se de la sucursal de La Caixa Segura. La vida provinciana de la localitat es veu sacsejada per l’arribada d’un senyor de Barcelona a qui espanten els canvis.

Sempre discret, sempre humil, Saza era secretament feliç quan un s’hi acostava i li mostrava admiració. El vaig conèixer en un homenatge al Festival de Sitges i quan li van donar un premi Fotogramas de Plata honorífic. M’hi vaig fer una foto. “Gràcies, noi! ¡Felicidades mil! ”, em va etzibar. Gràcies, Saza, bon viatge!

Català emprenyat i el pallasso blanc perfecte

L’actor Javier Cámara va descriure ahir Saza com “el pallasso blanc perfecte”. Seriós, amb cara de pal i un bigoti sever, la comicitat de l’actor barceloní no estava en la rialla sinó en un prodigiós gest d’incomprensió, com el del guàrdia civil que va interpretar a Amanece, que no es poco i que embogeix quan el sol surt per on no toca. “ ¡Yo no aguanto este sindiós! ”, crida mentre dispara al cel. Saza també dominava el gest de l’home superat per les circumstàncies, el d’empresari català de La escopeta nacional que per aconseguir un negoci gens honest és capaç d’aguantar tota mena d’humiliacions, i acaba emprenyat i perplex.

stats