Treballadors, alcaldables i una bandera de l’arc iris

BarcelonaLa majoria de les persones que van a una manifestació com la de l’1 de Maig tenen ja molt poc a perdre. No em refereixo als polítics ni als sindicalistes afiliats. Els primers hi són perquè toca i els segons perquè és el seu dia. Parlo de tota la resta, dels ciutadans que se senten afectats i volen expressar-se. Molts es col·loquen als laterals, acompanyen la multitud una estona o es queden palplantats amb una pancarta que s’han fabricat a casa. El Pedro és una d’aquestes persones. M’ensenya l’opuscle on explica la seva manera d’entendre el món: “Qualsevol pot ser president, ministre, alcalde o regidor. Jo també. I el meu sou serà de sis-cents euros al mes, que és el que cobro de jubilació”. És un senyor gran, que acumula mil batalles guanyades i perdudes, refractari del paternalisme i gran entusiasta de la joventut: “Avui no surto al carrer per mi, sinó pels joves, que tenen el món al davant seu”.

Paro l’orella una estona a la capçalera. Hi ha uns quants polítics en molt pocs metres quadrats, embetumats en les consideracions de sempre, entusiasmats amb l’art de la retòrica econòmica i social quan falta un mes escàs per a les municipals. Molta gent vol donar la mà a Oriol Junqueras. “Hola, noi”, és la seva salutació preferida, i haurà d’entomar uns quants “Vosaltres el que heu de fer és...”, receptes i consells per arreglar el món. També hi són Joan Tardà i Alfred Bosch, que conversa amb un altre alcaldable, Jaume Collboni. Observen plegats la varietat de banderes que onegen i Bosch no té gaire clar què simbolitza la bandera de l’arc iris. A Collboni li rellisca una gota de suor pel front; sort que l’actor Àlex Casanovas té els reflexos a punt i li explica que és el símbol del moviment gai i lèsbic.

Veig també Joan Herrera i Joan Josep Nuet. Muriel Casals, Carme Forcadell i Eduardo Reyes. Joan Coscubiela, Josep Maria Àlvarez i Joan Carles Gallego. Escolto dues o tres consideracions afilades sobre els recents maldecaps de Juan Carlos Monedero. Més d’un rostre de satisfacció perquè, no ens enganyem, l’'statu quo' és una zona de confort molt més desitjada del que ens pensem. Els més sorollosos són els treballadors de Movistar, que criden molt i tiren petards per denunciar el tracte que la seva empresa els dispensa.

De sobte, una imatge d’inesperada quietud. Ada Colau, aturada a la vorera, amb el seu fill a coll i veient avançar la marxa. La ve a saludar Toni Comín, també amb el seu fill en braços. Xerren una estona. Colau conversa amb gent que ve a saludar-la. Un jove pakistanès empeny un carretó amb caixes de verdures. Vol travessar la Via Laietana per arribar a temps a l’entrega. No pot. S’ha esperar.