Els colors infinits de la flor
BarcelonaHan escrit d’ell que és el Ferran Adrià de les flors. També el Tarantino de les flors. El primer, per innovador i avantguardista; el segon, per mistificador de formes i textures en la creació d’un imaginari visual tan propi i reconeixible. ¿Amb quina comparació ens quedem? No cal escollir, francament, podem comprar-les totes dues i quedar-nos tan amples. Parlar de Joan Xapellí i les seves Flowers by Bornay és viatjar a mons fantàstics i espais evocadors fronterers entre ombres i presències, entre intuïcions més que no pas certeses. Es poden pintar les flors? ¿Pintar les flors serveix per crear art?
Segurament abans que el Joan es fes aquestes preguntes ningú s’ho havia plantejat. La resposta és sí. I des del 2008 el trajecte recorregut transita per camins plens de colors, corbes, textures arrodonides i punxegudes, rugoses i suaus. Les punxes dels cactus de Flowers by Bornay estan afilades, foraden imaginacions i fan rebentar prejudicis. I tot té la seva arrel, el motor de la seva creativitat, en la immensa força del cinema, l’espai emocional on el Joan habita des que va néixer. La història que ho explica és bonica, com tot el que té a veure amb el cinema, esclar.
Fa pocs mesos que ell i les seves inseparables Fàtima i Marta -les tres baules indispensables de l’equip- han deixat el seu taller de Vilassar de Mar per instal·lar-se en una preciosa nau industrial del carrer de Melcior de Palau de Barcelona, a tocar de l’estació de Sants. L’han reformat i condicionat perquè acollís un taller i una botiga, la gran novetat de l’empresa, que fins ara mai havia treballat de cara al públic. El seu àmbit d’intervenció preferent sempre han sigut hotels -Vela, Mandarin, Le Meridien-, convencions, casaments, esdeveniments i actes que amb flors són més macos que sense. “¿I això on ho podem comprar?”, era una pregunta recurrent, extremadament recurrent. Doncs ara ja té resposta. “Volíem dependre més de nosaltres mateixos que no pas exclusivament de l’exigència del pressupost tancat dels clients”, argumenta el Joan. Per fer explotar al màxim l’afany creatiu del florista, res millor que el contacte directe, l’acció sobirana.
Al costat de la botiga hi tenen el taller, on pinten de daurat les fulles d’una xanadú, combinen la flor artificial amb la natural, tinten els quadrats d’escuma i injecten color a una planta grassa. El Joan és l’ideòleg de tot plegat, qui va pensar que potser valia la pena explotar al màxim la bellesa de la flor per convertir-la en símbol, en somni, en poesia. El cinema és el que més li agrada del món. Somiava ser director de films com els que habiten dins seu des que era petit. El terror de la Universal i la Hammer, Roger Corman, Edgar Allan Poe, David Lynch, Cronenberg, Tim Burton... Referents adobats en terreny fèrtil, terra humida i tupida on fer créixer la planta més esplendorosa. Després de tretze anys dedicat al comerç de la flor, a viatjar per Holanda, Tailàndia, Sud-àfrica i Sud-americà comprant espècies per distribuir-les a clients d’aquí, el Joan es va cansar. Coneixia de primera mà una primera matèria carregada de possibilitats i tenia a dins, latent, aquell univers referencial que el cinema li havia regalat. Per què no connectar els dos àmbits?
Així va néixer Flowers by Bornay -el seu segon cognom- i així van prendre forma els seus homenatges al Doctor Jekyll i Mr. Hyde, la nòvia de Frankenstein, l’Home Llop, la Mòmia, la Bèstia del Pantà, Dràcula, Buster Keaton, Laura Palmer, el Capità Nemo... I també a Julio Cortázar, Matisse, Van Gogh, Joan Miró i Frida Kahlo. La dansa, la literatura i l’art s’han anat incorporant al seu camp semàntic. Si entreu al seu blog ho descobrireu. I flipareu. Sempre resulta estimulant i enriquidor escoltar algú explicant les particularitats del seu ofici. Els floristes, només dient “Soc el florista” poden arribar fins al Despatx Oval, exagera recordant una de les feines que més il·lusió li ha fet: la decoració i el manteniment floral durant tres mesos a la casa que el productor Joel Silver va llogar durant el rodatge de Caza al asesino -amb Sean Penn i Javier Bardem- a Barcelona. “Sóc mitòman, no hi puc fer més”, exclama. Li van servir ornaments inspirats en Matrix, per exemple, un dels films mítics que Silver ha produït.
La flor captura noves vides
Hi ha una faceta que també li fa especial patxoca, la de precursor que marca tendència. Així, cada any venen floristes de tot el món -el Vietnam, Xile, l’Argentina, Irlanda, França, la Gran Bretanya...- per aprendre les tècniques del Joan, la Fàtima i la Marta. Es queden fascinats amb City Lights, el ram que recrea les llums de la ciutat confoses de nit. O amb Píxel, que reprodueix l’efecte difús d’una imatge de videojoc. O amb Mart, vermell i taronja com el planeta veí.
Fa temps que el Joan barrina com podria fer una creació inspirada en l’Home Invisible i una que evoqui Blade runner, potser la seva pel·lícula de capçalera. Com fer-ho? Sempre té idees bullint-li dins el cap. ¿Com fer-ho, com fer-ho, com fer-ho? Fins que la idea apareix, divina. I la flor captura noves vides.
