28/01/2017

‘...be sure to wear flowers in your hair’ Víctor Malagarriga Guerrero

4 min
‘...be sure to wear flowers in your hair’ Víctor Malagarriga Guerrero

Barcelona“Posa-hi fantasista ”, em diu el Víctor com a resposta a la meva pregunta favorita: “Quina diries que és la teva professió?” “Vols dir que fantasista ens ho acceptaran els lingüistes?” “I tant! Si ho diu l’Aznavour va a missa”. En efecte, en una de les seves precioses cançons, Charles Aznavour parla dels fantasistes com els artistes de varietats, els cabareters. Al Víctor no li agrada gaire la paraula cabareter, li sembla massa grollera, massa connotada amb gent de la nit i del mal viure. Hi posarem fantasista doncs, només faltaria. Visito el Víctor a casa seva, al cor de les Corts, en una cantonada de la plaça de la Concòrdia. Hi va néixer i hi ha viscut tota la vida, se sent com si fos d’un poble, petit i acollidor. Encara que ha viatjat i ha vist món, coneix les sensacions de sentir-se com a casa a qualsevol teatre, en el més picant dels espectacles. Com més lluentons i plomes molt millor.

Es diu Malagarriga però és el seu segon cognom el que l’acompanya artísticament des de sempre. “Malagarriga és cognom de metge! Si algú m’anomena així és que em coneix des de fa molt de temps, no falla”. Guerrero, sí, perquè ha sigut i és guerrer, atrevit, llançat, desvergonyit. S’identifica amb la cançó d’Aznavour i amb tantíssimes nits de cabaret, dels clarobscurs suggerents del burlesc, les vestimentes extremades, la llibertat cridant ben fort que volia sortir i exclamar-se al món. Aquest fill de família burgesa de postguerra va tenir sempre clar que les arts eren el seu món. Va estudiar a La Massana, arts oficis i belles arts, i volia marxar a Eivissa i ser hippy. “ If you’re going to San Francisco, be sure to wear flowers in your hair... ”, cantusseja, picardiós, mentre recorda els inicis de la seva història.

Va acabar anant a Mallorca, a finals dels explosius seixanta. Allà, a l’illa de les possibilitats, va flirtejar amb el ballet clàssic però va caure de quatre potes dins el verí del cabaret. Col·labora amb una companyia de transformisme (homes i dones amb els papers i la vestimenta intercanviats) i els grisos l’entaforen disset dies a la presó. És la famosa i fastigosa ley de peligrosidad social, també coneguda com a ley de vagos y maleantes. Una experiència desagradable, dura de pair, però, malgrat tot, el Víctor m’explica que ha sigut una excepció al llarg de la seva aventura vital, ja que la seva homosexualitat mai l’ha fet sentir-se exclòs en el seu entorn més proper, escola, amics, família... La llibertat l’ha agafat sempre ben fort sense demanar permís, sense demanar perdó. Després de dos anys a l’illa, de tornada a Barcelona, a mitjans dels anys setanta, dissenya i munta el seu propi espectacle de cabaret i, com que té traça per a la costura, també en fa el vestuari.

Reinventar-se com a modista

Serà director de la discoteca Babel -a Tuset amb Moià- per on passen totes les estrelles de la nit i on el transformisme és una manera d’entendre el món. S’inventa també el mític Mercashow, l’estriptis per a dones a Mercabarna, i serà el director i primer actor del restaurant eròtic 69 -després Seven Dreams- al Poble Espanyol. “No sé fer res que abans no hagi estudiat a la perfecció. No bec, no fumo i no m’he drogat mai”. Aquest afany perfeccionista i metòdic, també disciplinat, és el que l’ha governat sempre i el que el fa tirar endavant quan amb l’arribada de la crisi econòmica ha de tancar el negoci del Seven Dreams i tornar-se a reinventar com a actor i modista. En una diminuta habitació de casa seva hi té el taller de costura, on imagina i dona vida als vestuaris dels espectacles de la Sala Gatsby, del Casino de Lloret i també alguns per a Tu cara me suena. “Com pot ser que tot el que fas tu surti d’aquesta habitació tan petita?”, li pregunta sovint la Dolly Van Doll, mítica precursora del transvestisme.

El Víctor m’ensenya fotos seves, maquillat i vestit, sempre sofisticat i enigmàtic: “L’artista és un somni, una fantasia. On és? Ja no hi és”. També mirem plegats un exemplar de la revista americana Candy dedicat als actors que en algun moment de les seves carreres s’han transvestit. Hi surten Jared Leto, Michelle Pfeiffer, David Bowie, Hilary Swank, Bjork i Sinead O’Connor. Hi ha un capítol dedicat a Barcelona i allà hi surt ell. Recorda aquell dia al Foyer del Liceu quan va fer amistat amb una companyia americana d’òpera i cabaret i uns mesos més tard el van convidar a actuar al seu xou al teatre Eugene O’Neill de Nova York. “No tothom pot dir que ha tingut la seva foto penjada en un teatre de Broadway”, relata orgullós.

Un cop al mes actua a El desplume de l’Antic Teatre, un espectacle que recupera l’esperit de la Barcelona canalla dels setanta i els vuitanta. L’acompanyen Brigitta Lamour i Gilda Love, i públic de tota mena, sense distincions ni exclusions. Una estona per a la fabulació, el deliri i el sentit de l’humor, extremat i afilat mb afany llibertí i simpàtic. Té clara la seva filosofia de vida, la del fantasista que mai declina una cançó i un ball. Vagis on vagis no et descuidis mai de posar-te flors als cabells.

stats