Publicitat
Publicitat

El miracle de les mans que curen

El seu pare és neurocirurgià i la mare infermera. Es van conèixer a l’hospital i han fet junts incomptables operacions. De fet, encara ara ella és la seva infermera ajudant cada vegada que entren al quiròfan. L’avi i el besavi també eren metges i a casa del Pablo Clavel sempre s’ha parlat de medicina. Els seus dos germans van néixer als Estats Units durant l’especialització del pare. I ell, a Sevilla, per quasi els mateixos motius familiars. Hi ha un punt genètic en tot això, unes qualitats predeterminades que et condicionen a no poder escollir gaire. M’ho explica amb la seguretat de qui ha interioritzat el seu ofici tots els dies de la seva vida. Quan li pregunto pels orígens de la seva vocació, reconeix que el pas del temps el porta sovint a pensar-hi, a evocar el camí recorregut i, sobretot, a pensar en el que queda. Des dels estudis de medicina a la Universitat de Barcelona fins a la residència, l’especialització, les guàrdies, les primeres operacions... El pas per Can Ruti, la Mútua de Terrassa i molts anys a l’Hospital de Sant Pau. El moment clau, rememora, és passar de les rellevants fites teòriques assolides durant l’estudi a col·locar-se davant la taula d’operacions. Deixar d’estar acompanyat a responsabilitzar-se sol de les decisions, les accions i els moviments del bisturí. La base d’actuació del neurocirurgià és el sistema nerviós i als inicis s’especialitza en una de les cirurgies més complexes que existeixen: la cerebral. Operacions de tumors a la base del crani i d’aneurismes del cervell. Aviat comença a sentir-se més atret per la capacitat d’investigació que permet la columna vertebral, una cirurgia que evoluciona més i permet més innovació, per exemple, en els materials i la tecnologia de les pròtesis. Des del 2011 és al capdavant de l’Institut Clavel de la Columna, que s’ha forjat un sòlid prestigi nacional i internacional en el seu camp, amb pacients que vénen de tot el món.

La seva gran aportació és haver estandarditzat i perfeccionat l’abordatge anterior a la columna lumbar. O sigui, entrar a operar per davant en lloc de per darrere. És fascinant escoltar les seves explicacions, la concreció i la semàntica que utilitza. M’explica que fins fa poc aquest procediment es considerava molt perillós i complicat, perquè l’abordatge per davant implica haver d’esquivar pel camí l’artèria aorta i la vena cava, responsables de la irrigació de les extremitats inferiors. L’experiència acumulada -continua- ha demostrat que la por era injustificada i que aquesta cirurgia es pot fer amb molt poc risc. Molt menys del que comporta l’abordatge posterior, en el qual cal obrir la musculatura de l’esquena i tocar els nervis que hi circulen.

El ritme de treball és més que notable i en una setmana pot arribar a fer entre vuit i nou operacions. Porta incorporada a l’ADN la tremenda responsabilitat que suposa el seu ofici, i tenir-ho tan clar li permet no obsessionar-s’hi sinó, simplement, fer la seva feina tan bé com sap. Salvar vides, curar organismes malalts, contribuir a millorar la salut dels altres. És l’enorme privilegi del metge, la sensació inexplicable d’una professió incomparable.

La descoberta de l’Àfrica

Un viatge de vacances per l’Àsia i Amèrica injecta al Pablo nous estímuls vitals i professionals. També el 2006 la descoberta de l’Àfrica, la seva gent i les necessitats que tenen. Així, l’any següent fa un voluntariat de cinc setmanes en un hospital d’Addis Abeba, la capital d’Etiòpia. “Allà la vida té un valor molt diferent. Experimenten la vida i la mort d’una manera molt més natural que nosaltres”, m’explica. L’estada posterior a Zanzíbar -arxipèlag de la costa de Tanzània- resulta també decisiva per acabar de familiaritzar-se amb realitats sanitàries als antípodes de les nostres.

A l’Àfrica moltíssima gent viatja a peu per travessar llargues distàncies i cada dia hi ha un gran nombre d’atropellaments als vorals de les carreteres. Això fa necessàries moltes operacions de columna en indrets on les prioritats més urgents són unes altres: la salut pública, la salubritat de l’aigua, l’alimentació, les vacunacions... Cada any, el Pablo i el seu equip fan dues expedicions -una abans de l’estiu i una després- a Zanzíbar. Enguany també tornaran a Etiòpia, el punt d’origen del seu llarg viatge.

De tant en tant encara opera amb el seu pare. I es produeix una situació curiosa. La mare vol que el metge principal sigui ell, més jove i en la plenitud total de la seva trajectòria. En canvi, el pare desitja ser ell qui porti la veu cantant i que el seu fill l’assisteixi durant l’operació. Sempre es posen d’acord, esclar. L’herència de la genètica, quatre mans amb la mateixa sang treballant juntes sobre un cos aliè. Em costa imaginar una escena més emocionant.