Publicitat
Publicitat

RETRATS DEL NATURAL

És possible tornar a néixer?

Ousman Umar, tècnic de bicicletes i activista

Tornar a néixer, així de clar, viure una vida nova. És possible? Es veu que sí. Hi ha qui torna a néixer perquè sobreviu miraculosament a un accident de cotxe, algú altre potser reviu quan aconsegueix superar una greu malaltia o el dia que es formalitza el divorci o, vés a saber, el moment en què les drogues queden definitivament enrere. La casuística pot ser variada. A l’Ousman no li ha passat res d’això. A ell va ser un viatge el que el va fer tornar a néixer. I des dels 13 anys viu una vida nova.

La seva mare va morir en el part i el seu pare, el xaman del poble, es va tornar a casar amb la seva cunyada -germana de la mare- per reconstruir la família. Als 9 anys caminava més de cinc quilòmetres per anar cada dia a escola i ajudava els pares a treballar al petit poble de Fiasó, al centre de Ghana, el seu país.

De seguida demostra traça amb les mans, i amb quatre fustes i dues llaunes rovellades es fabrica ell mateix els cotxes de joguina. Algú suggereix als pares que potser valdria la pena enviar-lo a la ciutat perquè aprengui un ofici. De fet, l’Ousman ja sap que vol marxar, que el món no s’acaba al seu poble, que aquells avions que veu passar de tant en tant volen dir alguna cosa, assenyalen que hi ha vida molt més enllà. I ell vol conèixer la realitat de l’home blanc que construeix aquelles màquines.

Primer, nou mesos en una ciutat veïna a les ordres d’un oncle que no el tracta gens bé. Després, a Kumasi, la segona capital del país, a provar sort pel seu compte. El sistema més habitual és pagar per treballar, perquè el mestre t’ensenyi l’ofici a canvi de menjar i d’un lloc per dormir. Així, durant tres anys aprèn planxisteria de cotxes i camions. El soldador, la xapa i les espurnes esdevenen el paisatge quotidià, es familiaritza amb la mecànica, les mans se li endureixen i a poc a poc també la personalitat.

21 dies a peu pel desert

Arriba el moment de la primera gran decisió. Si canvia de país potser aconseguirà una situació laboral un pèl més prometedora. El destí escollit és Líbia, però per arribar-hi toca superar llargues distàncies i, sobretot, la trava terrible de les màfies que s’aprofiten de tot aquell que vol aconseguir una vida millor.

L’absència d’informació i el total sotmetiment a l’arbitrarietat dels delinqüents que tenen la paella pel mànec el porta a haver de travessar el desert a peu durant vint-i-un dies. El còmput final és desolador: de les quaranta-sis persones que inicien el viatge només sis arriben vives al primer poble de Líbia. Pel camí, gana, set, sang, mort i l’instint de supervivència com a únic aliat. De ciutat en ciutat, de Trípoli a Bengasi, també en un vaixell, aquí caic i allà m’aixeco. No sap llegir ni escriure, cosa que el porta a tornar a confiar en les màfies. Són els moments més durs, el camí sense fi per diversos països donant tombs sense rumb. També la presó a Algèria, un infern en una cel·la diminuta i menjar dolent un cop al dia.

Un cop de sort li permet arribar al Marroc i allà entra en la macabra loteria de les pasteres. El primer intent resulta fallit i al segon, després d’un trajecte duríssim, l’acull la platja de Fuerteventura. Trenta-tres dies al centre d’internament per a estrangers (CIE) -“una presó”- i com que encara és menor no el retornen al seu país.

Després d’uns dies a Màlaga, s’enrecorda d’un partit de la Champions del Barça que havia vist per la tele uns mesos abans i decideix que Barcelona és el destí idoni. Un bitllet de tren, una ampolleta d’aigua i un entrepà de tonyina. És tot el seu equipatge. Però té el més important: se sent lliure per primera vegada a la vida.

A Barcelona passa per menjadors socials i centres d’acollida i també dorm al carrer, abans que la Montse i l’Armando, els seus àngels de la guarda, l’adoptin. Una nova família, sí. Aprèn nous idiomes -avui parla un català perfecte- i es treu el graduat escolar.

La seva il·lusió és estudiar farmàcia, aquesta ciència tan allunyada dels mètodes curatius que el seu pare utilitzava a la tribu. Acaba provant sort amb la química, però no té sort amb els nous plans d’estudis i ho deixa al cap de poc. Com que és un manetes consumat i domina la mecànica dels vehicles, entra a treballar en un taller de bicicletes. És el preludi de la seva feina actual, a Probike, la botiga experta en ciclisme. És tècnic i muntador de bicis, uns artefactes que no tenen secrets per a ell.

Ara combina la seva feina amb els estudis d’ADE, relacions públiques i màrqueting en un centre privat. Dedica també molt temps a Ajudafrica.org, el projecte d’ajuda social que va fundar el 2011. M’explica que el punt clau de la pobresa al Tercer Món no és no tenir un plat d’arròs per menjar, sinó la total absència d’informació del ciutadà. Contra això lluita. I s’enrecorda de tants moments, de tantes marques de vida incrustades a la pell i a l’ànima. “El cos humà és savi i s’adapta a situacions impensables. Jo no sóc especialment fort. He tingut sort”. La sort de tornar a néixer.

L'