Si un metge s'equivoca en el diagnòstic, segurament s'equivocarà també en els remeis, en la teràpia. Si algú diagnostica que el procés català cap a l'exercici del dret a l'autodeterminació és una dèria, un caprici o una tàctica de distracció d'un dirigent o d'un grup de dirigents, creurà que desacreditant, desmoralitzant i substituint aquests dirigents tot quedarà resolt. Si algú creu que el catalanisme és el producte d'una intoxicació artificiosa feta des de TV3 i des de l'escola damunt de les ànimes càndides dels catalans, fetes de plastilina acrítica, creurà que desactivant TV3 i creant un motlle espanyolitzant a l'ensenyament el catalanisme desapareixerà. Si algú creu que això és un xoc entre catalans d'origen i descendents dels qui hi van arribar fa unes dècades, pensarà que atiant l'enfrontament entre hipotètiques comunitats ho té tot guanyat. Si algú creu que el clima polític actual a Catalunya és el producte d'una pujada sobtada de la temperatura emocional dels ciutadans, creurà que amb la injecció d'una dosi de moderació imposada o impostada ja ho podem donar tot plegat per acabat. Si algú creu que aquest malestar que avui expressa el suport al dret a decidir és la resposta catalana a la crisi econòmica, creurà que resistint fins que passi la crisi es desfarà com un bolado.
En canvi, si diagnostiquem que el procés català és l'expressió d'un malestar profund i arrelat a la societat catalana, la sensació creixent de molts ciutadans d'ideologies diverses que l'estat espanyol ni els representa ni els defensa ni respon als seus interessos, llavors l'aplicació d'aquests remeis i d'aquestes teràpies -que corresponen a l'altre diagnòstic- no resoldrà el problema ni per als uns ni per als altres. Com a molt, ho ajornarà, i probablement ho agreujarà. Si creiem que l'actual efervescència neix de la decepció sobre la voluntat real de l'estat espanyol de canviar una vella mentalitat uniformitzadora, de la seva incapacitat per ser l'estat de nacions diverses, de ser l'estat que protegeix la identitat i els interessos dels catalans, l'aplicació de totes aquestes fórmules podrà aconseguir que baixi una estona la febre, però no que en desapareguin les causes. Si considerem l'actual clima polític català com l'expressió d'una voluntat de ser que ve de lluny i no ha desaparegut ni després de la gran desfeta de la guerra ni dels grans canvis demogràfics de la postguerra, i que els dirigents que ara lideren el procés no ho fan per una dèria personal, sinó per una lectura sòlida i encertada del clima social, els podem dir que les solucions de conjuntura per aturar el procés només els serviran com a molt per guanyar temps. Que no és poca cosa, però que no és cap final ni cap solució.
El procés que estem vivint pot acabar bé o malament. I no és indiferent, esclar. Però ni en un cas ni en un altre això significa el final de la partida.
Pot acabar bé, i hi ha en aquest sentit alguns indicis favorables. Però també pot acabar en un cul-de-sac on no sàpigues quins moviments pots fer. Pot anar malament perquè l'Estat jugui molt bé les seves peces. O perquè Espanya prefereixi perdre la democràcia que arriscar-se a perdre Catalunya. O perquè des de Catalunya es facin les coses malament i el partidisme, la frivolitat o la inconsciència trenquin una majoria imprescindible i ja més aviat precària. Però en qualsevol cas, acabi bé o acabi malament el procés actual, la partida no s'haurà acabat.
Si acaba bé, tot estarà per fer i hi haurà molta feina, sense miracles l'endemà. I si acaba malament i el diagnòstic encertat és, com em penso, que no estem davant d'un foc d'encenalls sinó davant de l'expressió d'un moviment profund i de llarg abast, d'una voluntat de ser persistent i d'un malestar respecte a l'Estat també persistent, el problema de fons encara hi serà i es tornarà a expressar més aviat que no pas tard.
Si els problemes es tapen i no se solucionen, tornen a sortir. Estic convençut que això no és un " órdago independentista" ni un escalfament conjuntural. Per tant, els remeis pensats a la mida d'un diagnòstic equivocat podrien arribar a avortar la forma actual del procés, però no a solucionar el mal de fons. No tan sols per a nosaltres, també per a ells. Perquè no són remeis, són pedaços.
