23 /7: L’ideal modern és el progrés a través de l’esforç

Les persones podem construir el nostre destí, que no està fixat d’avançada per la voluntat divina, per la decisió del poder o per cap determinisme econòmic o social. Les persones i els pobles lliures poden progressar a través de l’esforç, el treball, la formació i el talent. Aquest és l’ideal de la modernitat. Un ideal pel qual encara avui s’ha de lluitar, perquè cal que hi hagi llibertat i igualtat d’oportunitats perquè sigui possible, i això no passa prou ni arreu. Però continua sent el millor ideal que se m’acut. Millor, per descomptat, que l’igualitarisme imposat pel motlle uniformitzador de l’Estat. Millor també que el “cadascú al seu lloc”, com si hi hagués una jerarquia natural que és pecat combatre per buscar el progrés personal. S’ha escrit aquests dies que Pep Guardiola encarna entre nosaltres aquest ideal modern, propi de les societats obertes. D’acord. S’ha escrit també que és un ideal negatiu, reaccionari. No sé si això es diu en nom d’un ideal postmodern, que no sé quin és, o d’un ideal premodern que deixa el destí de les persones en mans de Déu o de l’estat. Ben sovint hi ha qui es pensa que ja està de tornada quan de fet el que passa és que encara no ha arribat.