27/11: Amb Trump i sense Fidel
ENS HAVÍEM PENSAT que quan morís Fidel s’acabaria automàticament el castrisme, com quan s’havia d’acabar el franquisme quan morís Franco. I potser Fidel ho ha deixat tot atado y bien atado. O potser no. El castrisme ja havia començat en vida de Fidel una lenta transició no se sap ben bé cap a on, potser cap a una democràcia autoritària d’inspiració veneçolana, potser cap a una democràcia plena amb pluralisme i llibertat. En aquesta evolució seran determinants la cohesió del castrisme, la capacitat de pressió de la dissidència interior i exterior, el paper dels Estats Units, que no és el mateix amb Trump que amb Obama i -important, tot i que menor- el paper de l’Església cubana, la força organitzada més important del país (sincretismes religiosos inclosos) fora del règim. En la mort de Fidel també tornarà la pregunta de si, com creia, la història l’absoldrà. Depèn de qui escrigui la història en cada moment. Ara per ara, no crec que obtingui aquesta absolució total a què aspirava. Amb Fidel, una revolució justa contra la dictadura de Batista va acabar desembocant en una dictadura també injusta. Prou injusta per ser, avui, insostenible: Cuba no pot continuar com està. Ha de canviar. Aviat sabrem cap a on i a quina velocitat.
