Publicitat
Publicitat

DIETARI VV

10 de maig: 'Periòdicament algú reprèn la vella cançó de Barcelona contra Catalunya'

Ja saben què vull dir: d’una banda, la Barcelona moderna, urbana i cosmopolita i, de l’altra, la Catalunya (i els eufemismes: les comarques, el territori) rural, carlina i nacionalista. Quina mandra. Mandra d’aquest barcelonisme (sovint espanyolisme disfressat) que s’inventa una Barcelona i una Catalunya que no existeixen. I mandra també d’aquella mena d’irredemptisme victimista que des de la resta del país pica l’ham d’aquesta confrontació i juga contra Barcelona com si, realment, fos una altra cosa. No és Barcelona contra Catalunya ni a l’inrevés. No es tracta de triar entre les dues coses, perquè són indestriables. Catalunya és perquè té Barcelona. Barcelona és perquè té Catalunya. Quan fa uns anys em mirava cada dia el comportament dels espectadors de televisió, els seus usos i costums davant de la pantalla, les cadenes, els programes i la llengua que buscaven segons el lloc on vivien, Barcelona tenia exactament el mateix comportament que el conjunt català. El que sí que era diferent era el consum d’una part de l’àrea metropolitana, però no pas de la Barcelona ciutat, que actuava exactament com allò que és: una ciutat catalana gran. Com totes les altres, però més gran. I amb més de tot.