Ressentiment i prepotència
Segur que la història mai no es repeteix igual. Però de vegades s'assembla una mica. I, sobretot, la història és un magatzem d'experiències que sabem més o menys com acabaven, on van portar. Per bé i per mal, per copiar o per evitar.
Som molts els qui, des que va esclatar la crisi actual, ens mirem amb lupa les semblances i les diferències amb els anys trenta, després de la crisi del vint-i-nou. Sabem que allò va acabar malament, molt malament, i per tant és una guia fantàstica per saber què no hem de fer ara.
En els primers mesos de crisi, la sensació és que aquesta vegada reaccionàvem tots plegats d'una manera molt diferent, millor, amb molta més responsabilitat. Ara ja no n'estic tan segur. Això no vol dir que haguem d'acabar igual: les circumstàncies són prou diferents. Però, sabent-ne el final, hauríem de fugir com els gats escaldats de tota semblança amb el que va passar llavors.
En un cert sentit, políticament, socialment, el que va passar als anys trenta -i que va desembocar en un desastre planetari, des de la guerra espanyola fins a Auschwitz, des d'Hiroshima fins al Gulag- va ser que els extrems es van carregar el centre. La crisi va tenir un efecte centrifugador: les sortides radicals, que van desembocar en els totalitarismes, van esbandir les moderades. Les puntes contra el mig.
Si hagués d'escollir una metàfora dels trenta, agafaria el pacte Ribbentrop-Molotov a través del qual Hitler i Stalin es repartien Polònia, abans de començar a barallar-se entre ells.
Era això: els dos totalitarismes situats als extrems pactaven -implícitament o explícitament- treure's del damunt la nosa del que hi havia al mig, per poder-se barallar millor. Aquesta seria una imatge de la dinàmica dels anys trenta. El fracàs dels qui estaven al mig. La victòria dels qui estaven als extrems. El xoc final entre ells, però després d'haver-se carregat l'espai central amb foc creuat des de les dues bandes.
Em fa l'efecte que en el segle XXI hauríem d'evitar aquesta derrota del centre. I no estic parlant del centre polític, sinó d'una noció més àmplia d'espais centrals. La seva derrota va ser provocada llavors per la força hipnòtica del pensament totalitari, per la capacitat mobilitzadora del populisme de qualsevol signe, però també per la incapacitat dels espais centrals de gestionar la crisi.
El centre polític té a veure amb el centre social i amb el centre ideològic. Per evitar la centrifugació, la victòria de les puntes, l'espai central ha d'estar ben falcat, i per això calen unes capes mitjanes fortes i sòlides, permeables i creatives, convençudes dels seus propis valors. Als anys trenta no ho van ser. I ara el risc és que els valors que representen aquestes capes mitjanes quedin atropellats per la capacitat d'atracció dels extrems.
Aquesta centrifugació, la victòria de les puntes contra el mig, es pot analitzar des de molts punts de vista: el de l'economia, el de la política, el de l'estructura social, el de les idees... Permetin-me que n'hi afegeixi un altre, potser menor: el de les actituds i els estats d'ànim. Tot va barrejat amb tot, tot és a la vegada causa i efecte: la crisi econòmica porta tensió social i la tensió social porta polarització ideològica i d'actituds.
Però el desastre dels anys trenta no hauria estat possible si no haguessin arrelat profundament en les societats de l'època dues actituds complementàries i destructives, que s'alimenten l'una a l'altra en espiral: el ressentiment social i la prepotència social.
L'onada de destrucció que, posem per cas, es va desencadenar a la rereguarda republicana en començar la guerra espanyola no s'explica sense l'existència d'un tèrbol ressentiment social, a l'estómac, a les actituds, als discursos, a les paraules. Però aquest ressentiment no s'explica tampoc sense l'existència prèvia o paral·lela d'una prepotència social humiliant, que no el legitima, però que l'alimenta. A través del ressentiment o a través de la prepotència i el sentiment de superioritat de classe, cada part de la societat genera un odi cap a l'altra banda que acaba incitant a la seva destrucció. Sense el ressentiment no s'entenen aspectes del tot irracionals de la revolució. Sense la prepotència no s'entén la gènesi d'aquest ressentiment i no s'entenen tampoc aspectes criminals i també irracionals de la repressió posterior.
Hi ha qui a hores d'ara, en nom de la memòria històrica, només critica la prepotència o només el ressentiment. Els del mig criticarien les dues coses. Per al passat i per al present. En la memòria històrica i en les actituds d'ara. Els valors del mig, contra les puntes, van perdre als anys trenta. Ara hauríem de guanyar. Perquè allò ja sabem com va acabar.
