15/02: El mite de la “voluntat política”

JORDI ÉVOLE diu als polítics catalans que per ajudar els refugiats no cal tenir competències sinó voluntat política. Les persones que tenen una responsabilitat pública no poden fer el que els dona la gana. Hi ha (cada vegada més) tot un marc que els diu què poden fer i què no, que obliga a seguir uns procediments, a no actuar fora de la seva competència, a demostrar que les decisions no són fruit discrecional de la seva voluntat sinó que segueixen unes normes de transparència, de concurrència... Apel·lar a la voluntat política és dir als responsables públics que, quan convingui, es poden passar pel forro totes aquestes limitacions i actuar a la directa, segons la seva voluntat. El curiós és que, sovint, alguns dels qui més miren perquè es compleixin tots els procediments, que es respectin totes les competències, que la capacitat de decisió discrecional del polític sigui la mínima possible, al mateix temps, quan els interessa, demanen que se saltin tot això i apliquin la pura voluntat política. Potser en nom de causes inequívocament nobles, com és el cas. En allò que ens agrada, que tirin pel dret sense aturar-se en competències ni mandangues. En tota la resta, ai si se salten una competència o un procediment!