15 d’abril: mal de llengua

FA ALGUNS DIES érem a Florència, sopant, i casualment teníem a banda i banda parelles de turistes espanyols. Molt diferents. Per entendre’ns, estèticament hauries dit que uns devien votar el PP i els altres potser Podem. Totes dues, des que van entrar al restaurant fins que en van sortir, no van dir ni una paraula que no fos en castellà. Evidentment, entre ells. Però quan els cambrers els parlaven en italià o en anglès, ells també continuaven en castellà. El més curiós no era el fet de mantenir-se impertorbablement en la pròpia llengua: el més curiós de tot era l’absoluta naturalitat amb què ho feien, sense cap mena de tensió, fent bromes amb els cambrers. Aquesta actitud l’havia vist abans en turistes espanyols a Portugal. Si més no en aquests dos casos prou dispars, sembla que la sensació que anant pel món en castellà tothom t’ha d’entendre (que reflecteix un cert sentit de la superioritat, que s’assembla al que fan molts monolingües en anglès), s’estén també a Itàlia. No crec que els turistes espanyols fessin el mateix a Alemanya o a Anglaterra. I no tan sols perquè ja no hi ha les semblances entre les llengües llatines. També perquè darrere d’aquesta naturalitat hi ha implícita una noció de jerarquia entre les llengües.