21 d’agost: els Jocs dels hooligans

ELS JOCS DE RIO no seran els millors de la història, però tenen aspectes molt positius: amb alguns errors de logística, han ampliat el nombre de països -i de continents- amb la capacitat d’organitzar un esdeveniment d’aquesta complexitat. Però hi ha aspectes negatius o inquietants. Per a mi, un és la generalització del hooliganisme, fins i tot en esports on semblava consolidada una actitud esportiva per part del públic, com el tenis o l’atletisme (sort que encara no ha arribat al rugbi). Xiular l’adversari per desconcentrar-lo en el servei de tenis o quan està a punt de saltar en perxa, esbroncar els rivals quan reben les medalles, no acceptar la salutació als guanyadors... Són actituds de hooligan, antipàtiques i preocupants. El hooligan és l’incondicional, el patriota que no es fa preguntes, el que no és capaç d’entendre i de respectar l’altre, el que creu que tot s’hi val -fins i tot saltar-se les regles- per guanyar. Algú dirà que el hooliganisme és una aportació brasilera als Jocs, que té a veure amb el lloc. Potser sí, perquè al Brasil aquesta tradició és molt forta. Però potser no és només el lloc, sinó també el temps. Potser són els Jocs dels hooligans perquè som en temps de hooligans. I no tan sols a l’esport.