Publicitat
Publicitat

DIETARI VV

5 de març: 'A tots ens han demanat alguna vegada parlar en castellà “per deferència”'

I molts, alguna vegada ho hem acceptat. Tot i pensar que això de la deferència hauria de ser d’anada i de tornada i que també estaria bé que algú tingués la deferència de fer l’esforç, no gaire exagerat per a qui parla una llengua romànica, d’entendre’t en català. La possibilitat d’acceptar parlar en castellà per deferència té a veure amb dues coses. És directament proporcional a la bona educació i els modos amb què t’ho demanin, i inversament proporcional a la prepotència i la mala educació. I és directament proporcional a la feblesa i la fragilitat de qui t’ho demana i inversament proporcional a la seva força o poder. Si t’ho demana ben demanat algú que fa quatre dies que ha arribat, tendeixes fàcilment a practicar la deferència. Si se t’exigeix de mala manera per algú que tindria l’obligació d’entendre’t, et costa molt. Per això em sembla que Joan Laporta va fer molt bé no volent declarar en castellà per deferència en un jutjat de Barcelona. No sé com li van demanar. Però, a Catalunya, en un espai públic, hi ha d’haver manera que puguis parlar en la teva llengua (oficial!) i t’entenguin o et tradueixin. No és un problema de deferència. És un problema de poder.