9 d’octubre Enric Millo

L’ANY 1923 el cop d’estat militar de Primo de Rivera no va suspendre la Mancomunitat de Catalunya. Va destituir el seu president, Puig i Cadafalch, i el va substituir per Alfonso Sala: el polític més conservador, espanyolista i contrari al catalanisme que va trobar en el catàleg. Sala, el català unionista imposat per Madrid com a president d’una Mancomunitat intervinguda i governativa, va ocupar el càrrec durant un any llarg, fins que va escriure una carta de dimissió al rei i al dictador, protestant pels excessos en la repressió del catalanisme i per la manipulació centralista de la institució que presidia. Enric Millo hauria de rellegir la història d’Alfonso Sala. Sobretot després que els sindicats de la policia han exigit la seva dimissió per haver demanat un tímid i esbiaixat perdó per les càrregues de l’1 d’octubre. Millo no és Sala: és més aviat un polític professional que confia en la seva capacitat dialèctica per justificar qualsevol cosa, com un eficient advocat de qualsevol causa, la que sigui. És menys ideològic i més acomodatici que Sala. Però de la història del seu predecessor n’hauria d’aprendre alguna cosa: que per molt que corris en la teva cursa per justificar-ho tot, allò que és injustificable corre sempre encara més.