Publicitat
Publicitat

DIETARI VV

10/10: Ser víctima ajuda molt a ser victimista

Ben sovint s’ha acusat el catalanisme de ser victimista. No és l’únic cas. En la banda dramàtica, s’ha acusat de victimista el poble jueu, després de l’Holocaust. En la banda frívola, el Barça quan s’ha queixat d’arbitratges tipus Guruceta. Ara està de moda fer servir aquesta paraula referida al president Mas, davant de la seva declaració als jutjats el 15 d’octubre, l’aniversari de l’afusellament del president Companys. Quan sento el terme, aplicat a algunes situacions, m’enrecordo d’un diàleg en una pel·lícula (o potser en més d’una). Un psicòleg detecta mania persecutòria en un pacient. I el pacient respon: és possible que tingui mania persecutòria; però és que a més a més em persegueixen. I, en el guió de la pel·lícula, és cert. Vull dir que si et persegueixen és més fàcil que tinguis mania persecutòria. Jo no sé el grau de felicitat que provoca en els catalanistes exhibir els atacs que reben (el més clàssic, l’acusació de nazisme o de totalitarisme). Però els atacs existeixen. No sé l’efecte polític que pot tenir la declaració del president Mas. Però en qualsevol cas no és ell qui ha decidit anar a declarar ni qui ha triat la data. Per acusar algú de victimisme és millor assegurar-se que no és víctima.