Publicitat
Publicitat

DIETARI VV

9 de març: 'Els enemics dels meus enemics no són sempre els meus amics'

Al Pròxim Orient han canviat moltes coses. Per exemple, l’expressió el conflicte del Pròxim Orient ja no és un sinònim del conflicte àrabo-israelià. Avui el conflicte és sobretot el que passa al nord de Síria i l’Iraq, que difícilment es pot considerar una conseqüència de l’existència o de la política d’Israel. En aquest conflicte, gravíssim en tots els sentits, Occident té la consciència clara que l’enemic és l’Estat Islàmic. Contra ell, una part de la primera línia de foc l’ocupa l’eix, ja tradicional, que uneix l’Iran, el règim sirià d’Al-Assad i les milícies libaneses de Hezbol·lah. Un eix xiïta-alauita contra els sunnites de l’Estat Islàmic. Doncs Occident té la temptació de caure en la vella teoria segons la qual els enemics dels meus enemics són els meus amics i acostar-se, engreixar i armar (o permetre una escalada d’armament, fins i tot nuclear) els membres d’aquest eix, que no tenen precisament un historial angelical en la defensa dels drets humans i la democràcia. Són enemics dels nostres enemics. Però són els nostres amics? Per aquesta mateixa lògica, Occident va ajudar a créixer Bin Laden i els talibans contra els soviètics, a l’Afganistan. No va ser un bon negoci. Ara tampoc no ho seria.

PUBLICITAT
PUBLICITAT