20/7: Com més em miro què ha fet Tsipras, menys ho entenc

Sempre havia pensat que, en la gestió de les relacions amb la UE, Tsipras hi posava molt més pragmatisme i molta menys èpica i ideologia que els seus tifosi, que l’aplaudien a distància. Em semblava que Tsipras tenia en aquest procés dos objectius ben legítims. El primer, no incinerar-se personalment. El segon, aconseguir les millors condicions per al seu país, sabent que l’acord era necessari. Col·loquialment, em referia a aquests dos objectius com la síndrome de Michael Collins —poder explicar als teus allò que has hagut de cedir— i la del venedor de catifes —regatejar gesticulant per tal d’obtenir el millor preu possible—. La convocatòria del referèndum, la decapitació de Varufakis, les picades d’ullet a Putin, em semblaven aplicacions pràctiques (i comprensibles) d’aquests dos principis. Però veient com ha acabat, no entenc per què Tsipras va convocar el referèndum si havia d’acabar acceptant un preu pitjor. No ha evitat incinerar-se, al contrari, i ha obtingut unes condicions més dures de les que hi havia sobre la taula fa unes setmanes. Amb tota la simpatia, jo em pensava que Tsipras era un bon venedor de catifes. Ara penso que és un venedor de catifes, però no gaire bo.