2 de juliol: La segona Transició

QUAN VA MORIR FRANCO, Espanya va fer com va poder una transició d’urgència per avançar cap a la democràcia. Enmig del que Vázquez Montalbán anomenava una correlació de febleses, el franquisme i l’oposició democràtica van pactar unes normes acceptables com a mínims (si més no provisionals): una democràcia amb algunes zones d’exclusió, la monarquia, la qüestió nacional, la impunitat del franquisme, una certa continuïtat institucional i legal... Aquest pacte, discutible, es va haver de fer sota la vigilància de l’exèrcit, que tenia els límits al cap. Ara aquesta transició s’ha esgotat. Aquelles zones d’exclusió ja no són defensables. La democràcia necessita una segona Transició, i ha començat a Catalunya quan s’han declarat nuls els consells de guerra franquistes i per tant s’ha trencat amb una de les zones d’exclusió del pacte constitucional de la Transició. Encara en queden d’altres. Però això és importantíssim. Tant, que no han volgut votar-hi en contra ni els més ferms defensors -Ciutadans, el PP, sectors socialistes- que amb aquella primera transició ja n’hi havia prou. Potser la democràcia és una bola de neu: si no l’atures a la força es va fent gran i costa proclamar-te demòcrata i posar-t’hi en contra. És qüestió de temps.