27/5: Sempre s’ha de tornar a Joan Maragall

Per explicar el procés sobiranista, una crònica precisa era l’Oda a Espanya de Maragall, del 1898: el trajecte que va des de l’“Escolta, Espanya” a l’“Adéu, Espanya!” Ara cal llegir l’Oda nova a Barcelona, de l’any 1909. Després de l’optimisme i la fe en el progrés econòmic de l’oda de Verdaguer, Maragall respon -com tan bé explica Sam Abrams- amb una crònica de les ambivalències de Barcelona, d’aquesta sístole i diàstole que fa que alterni grans eufòries amb una pulsió autodestructiva recurrent. La Barcelona que se’n va de punta a punta, “vanitosa, arrauxada i traçuda”, aquella “menestrala pervinguda que ho fa tot per punt”. La Barcelona que alça “molts gallarets i penons i oriflames, [...] banderes a l’aire i domassos al sol però que després passada l’estona i el dia i la rauxa i el vent de disbauxa de tot et desdius. I abandones la vida i la glòria i l’empresa i despulles el gran de grandesa i encara te’n rius”. Maragall pinta una Barcelona ciclotímica, arrauxada, “la marmanyera endiablada que empaita la monja i li crema el convent i després el refàs més potent”. El final del poema potser no. Però el tros del mig, arrauxat també, deixat anar, rítmic, torrencial, és el millor Maragall. I un gran retrat de Barcelona.